L’endemà que esclatés el positiu de Joyline Chepngeno, flamant guanyadora del Mont-Blanc Marathon, Sierre-Zinal i l’OCC en només dos mesos, el món del trail running ha tornat a mirar-se al mirall. El cas ha generat indignació, desconcert i, sobretot, desconfiança. Però també ha servit per obrir un debat necessari: com s’està gestionant el dopatge en aquest esport i fins a quin punt el sistema actual és capaç de garantir un futur net.
Un dels qui ha alçat la veu amb més claredat és Francesco Puppi, atleta italià i membre actiu de la Pro Trail Runners Association. En un article publicat hores després del cas Chepngeno, Puppi desmunta mites, assenyala les mancances i reclama més valentia a l’hora d’afrontar un problema que, durant massa temps, s’ha volgut ignorar sota el relat naïf que el trail era “un esport pur”.
Hi ha controls, però no n’hi ha prou
“Dir que al trail running no hi ha controls és senzillament fals”, afirma Puppi. Les principals organitzacions inverteixen recursos i compten amb protocols antidopatge:
Golden Trail Series: controls a totes les proves, amb anàlisi dels tres primers homes i dones. Un mínim de 54 controls per temporada.
UTMB: col·laboració amb la International Testing Agency i una inversió d’uns 100.000 € per a les Finals i Majors, amb un mínim de 72 controls.
WMRA: associació amb l’Athletics Integrity Unit i agències nacionals, prop de 100 controls anuals en el calendari de la Copa del Món.
WMTRC: els Mundials de Trail i Muntanya segueixen el codi WADA en totes les disciplines.
Altres organitzadors també fan esforços: la Western States i curses d’Aravaipa Running treballen amb USADA; festivals com el Mammoth Trail Fest també incorporen controls; i proves de prestigi com Templiers solen aplicar protocols puntuals.
Però més enllà d’aquestes iniciatives, la fotografia global és irregular. En molts casos, el cost dels controls recau directament en els organitzadors, i això fa que en curses importants no hi hagi una política clara ni transparent.
Tres grans febleses
Segons Puppi, el sistema actual presenta tres punts crítics:
1. Absència d’un òrgan de govern únic. La fragmentació del trail fa que la responsabilitat quedi en mans d’organitzadors o federacions locals. Si una cursa no està registrada dins d’una federació vinculada a WADA, pràcticament “no existeix” a ulls de les autoritats antidopatge.
2. Poca capacitat dissuasiva. Les sancions actuals no són prou severes en contextos on el dopatge és estructural, com a Kènia. Per a molts atletes, dopar-se és un camí més per arribar a l’elit, i una sanció de dos o quatre anys no actua com a fre real.
3. Responsabilitat desigual. Els positius recauen exclusivament sobre l’atleta. A Europa o Amèrica del Nord hi ha recursos educatius i suport; però en altres regions, com l’Àfrica, la situació és molt diferent. Mentrestant, mànagers i representants —que també es beneficien dels èxits— gairebé mai pateixen conseqüències.
Privilegis i desigualtats
El debat més incòmode que obre Puppi té a veure amb la desigualtat estructural i el privilegi blanc dins el trail. El cas de Chepngeno n’és un exemple clar: mentre el positiu de Stian Angermund va generar missatges de suport i comprensió, la kenyana ha estat assenyalada i condemnada sense pal·liatius a les xarxes.
“Dir que ‘tots els kenyans es dopen’ és un relat perfecte per protegir els privilegis blancs”, denuncia Puppi, “perquè preserva la dominació europea i nord-americana als podis i manté els fluxos econòmics de patrocinis”.
Aquesta doble vara de mesurar, sosté, revela les dinàmiques racistes i colonials que encara impregnen l’esport. Reconèixer-ho és incòmode, però imprescindible si es vol avançar cap a una competició veritablement justa.
Com recuperar la confiança?
La sensació de desconfiança plana sobre el trail. Fins i tot joves talents com Anna Gibson expressaven a les xarxes la seva decepció: “També hem perdut confiança, i això és el més dolorós”.
Per Puppi, la resposta passa per l’educació: ensenyar que guanyar i tenir èxit mai pot estar per damunt del respecte, el joc net i el creixement personal. Alhora, insisteix que no tot està perdut: “Que avui surtin més casos no vol dir que l’esport sigui més brut, sinó que hi ha més controls i més sancions. És un pas endavant”.
Cap a un futur més net
El cas Chepngeno és un cop dur per al trail, però també una oportunitat. L’augment de controls, la implicació creixent d’algunes organitzacions i el debat obert mostren que l’esport ja no pot mirar cap a una altra banda.
El sistema és imperfecte, però, com diu Puppi, “els tramposos acaben caient”. I cada sanció és, paradoxalment, una passa més cap a un trail més just i transparent.
