Així és córrer el Trail del Pont de Vilomara i Rocafort

Amb l’afany de conèixer i descobrir-vos les curses per muntanya d’arreu de Catalunya, aquest cop ens vam desplaçar al municipi de El Pont de Vilomara i Rocafort, a la comarca del Bages, per participar al trail que organitzen anualment a finals de setembre.

Fa dues edicions que l’Ajuntament en va assumir l’organització i la cursa va passar a ser seminocturna. Un canvi encertat: hi ha poques propostes d’aquest tipus al calendari i córrer entre les últimes llums del dia i la foscor té el seu públic. No en va, les 400 places s’exhaureixen any rere any.

Però l’horari no ho explica tot. Al darrere hi ha una organització que cuida els detalls i ofereix molt per un preu popular. La bossa del corredor n’és un bon exemple, amb un paravent dissenyat per a l’ocasió i una ampolla de vi. I a l’arribada, botifarrada i concert. No es pot demanar més.

El programa inclou dos recorreguts, de 17 i 11 quilòmetres, i curses infantils. Nosaltres vam triar el llarg, que s’endinsa pels voltants del municipi cap a l’est i aviat comença a enfilar-se pel serrat dels Trons. Seguim el camí ral de Manresa a Barcelona fins a l’ermita romànica de Vallhonesta, d’origen romànic. Durant la pujada, val la pena aixecar el cap i gaudir de les últimes llums del dia amagant-se darrere del massís imponent de Montserrat.

Aquí se separen els dos recorreguts. El curt torna cap al Pont de Vilomara per la Font Nova i les Tines de la Casa Nova de Sant Jaume. Als de la llarga encara ens toca pujar a la serra de Puig Gili. Són uns dos quilòmetres amb prop de 300 metres de desnivell positiu, per un camí pedregós que ens fa esforçar-nos de valent. Un seguit de petites llums ens marca el pas fins al cim d’una forma espectacular.

Ja és negra nit quan resseguim la serra de Puig Gili. Després arriba una baixada per una trialera dreta, on cal estar atent a cada passa, abans de continuar per pista. I quan sembla que ja ho tenim fet, a un quilòmetre de l’arribada, encara queda una última pujada per entrar al poble i creuar la meta.

Marxem del Pont de Vilomara amb la sensació d’haver encertat la tria. Una cursa ben organitzada, a un preu assequible i amb un recorregut que canvia a mesura que es fa fosc. Ara entenem una mica millor per què les inscripcions s’esgoten cada any!