La nit havia estat llarga a Chamonix. Pluja persistent, boira espessa, neu a les cotes altes i aquell vent que talla l’alè. Les cares dels corredors, al pas dels avituallaments, reflectien el mateix: la muntanya no regalaria res en aquesta edició. I al mig d’aquest escenari, ella. Courtney Dauwalter, la corredora que ens havia acostumat a veure-la invencible, flotant per damunt dels quilòmetres, amb el seu somriure desarmat i les ulleres convertides en icona. Aquesta vegada, però, la mirada era diferent: més cansada, més pesada, més humana.
Podia haver-se aturat. Podia haver dit prou, amb tot un palmarès darrere que la justificava. Però no. Va decidir continuar. Pas a pas, quilòmetre rere quilòmetre. Perquè hi ha curses que no es corren per guanyar; es corren per respecte. Respecte a un recorregut que ha estat l’escenari dels seus dies més brillants, respecte als rivals, i sobretot, respecte a ella mateixa.
Quan finalment va aparèixer pels carrers de Chamonix, el silenci del cansament es va barrejar amb l’esclat d’aplaudiments. No era la Courtney que ho guanya tot. Era la Courtney que resisteix quan tot trontolla. I aquell Top 10 —una desena posició que en qualsevol altre currículum passaria desapercebuda— brillava com un trofeu invisible, immens, guanyat amb coratge.
El crono va marcar 25h 50’38”. Però el temps, aquell dia, era la dada menys important. El que quedarà és la imatge d’una campiona acceptant la vulnerabilitat i, alhora, transformant-la en força. El missatge silenciós que va deixar al pas de cada quilòmetre: “Fins i tot els dies dolents mereixen ser completats”.
Una victòria que no surt als titulars
Molts recordaran que Ruth Croft va guanyar, que la tempesta va obligar a retallar el recorregut, que les condicions van ser dantesques. Però alguns, els que miren més enllà de la classificació, recordaran sobretot aquesta escena: Courtney, exhausta, creuant la meta amb el mateix esperit amb què ha guanyat les seves grans gestes. Perquè hi ha victòries que no apareixen a les llistes oficials. Hi ha victòries que són silencioses, íntimes i, justament per això, immortals.
La desena plaça de Courtney Dauwalter a l’UTMB 2025 no és una estadística més. És un recordatori que la grandesa no s’explica només amb medalles, sinó amb la decisió d’avançar quan tot empeny cap al contrari.
Courtney no només va córrer la volta al Mont Blanc. Va escriure una lliçó de vida: a vegades, el triomf no és estar al podi; el triomf és simplement no abandonar.
Repassa totes les cròniques i resultats en el nostre apartat especial UTMB.
