Manuela Vilaseca ja és llegenda. El 2025 quedarà gravat com l’any en què Vilaseca va conquerir una de les gestes més exigents i inabastables de l’ultradistància mundial: la Triple Crown of 200s. Després de brillar a la Tahoe 200 i la Bigfoot 200, la corredora brasilera establerta a Moià ha tancat el cercle a la mítica Moab 240, amb un temps de 3 dies, 4 hores i 15 minuts, que li ha valgut el títol femení i la segona posició absoluta del conjunt de les tres proves.
Una fita descomunal. Només una vintena de corredors a tot el món han aconseguit completar aquesta trilogia —Tahoe, Bigfoot i Moab— en un mateix any. Però el que ha fet Vilaseca va més enllà de la resistència física: és una lliçó de determinació, constància i autenticitat. En total, més de 640 milles (1.030 km) i 80.000 metres de desnivell positiu acumulat en poc més de quatre mesos, travessant tres estats dels Estats Units —Califòrnia, Washington i Utah—, sota calor, fred, fang i solitud.
A Moab, escenari llegendari de l’ultraresistència, Vilaseca va posar el punt final al projecte més exigent de la seva carrera. Com una viatgera aliena al dolor, va avançar pel desert vermell de Utah —entre cànons, roques i tempestes— amb la serenor d’algú que ha après a conviure amb el sofriment. “A aquestes distàncies, la ment és la que corre; el cos només obeeix”, explicaria després de la cursa.
Autonomia i silenci: la seva pròpia manera d’entendre l’ultra
Fidel al seu estil, Manu va tornar a córrer a la seva manera: sense pressions, sense obsessionar-se amb el cronòmetre, avançant pas a pas. Tant la seva crew com els pacers van tenir una presència mínima, per decisió pròpia. Volia viure l’experiència amb la màxima autonomia i autenticitat, connectant amb la natura i amb ella mateixa. Les primeres 100 milles les va recórrer completament sola, un exercici d’introspecció i determinació que defineix millor que cap resultat la seva essència com a corredora.
La meteorologia, però, no li ho va posar fàcil. El fred intens i el fang van marcar les primeres hores, amb temperatures sota zero i camins convertits en rierols. Tot i així, Vilaseca es va mantenir forta, constant i valenta, progressant en segona posició molt a prop de la nord-americana Rebecca Rick. A Shay Mountain, després d’un breu descans de 45 minuts, va aconseguir situar-se líder a la milla 140. Va ser l’inici d’un duel d’alt voltatge, un joc tàctic de descansos i ritmes entre dues corredores al límit de les seves forces. Rick recuperaria el lideratge passada la milla 200, però Manu ja havia fet el més difícil: assegurar la seva victòria femenina i la segona posició absoluta de la general.
Un repte que redefineix els límits
Quan finalment va creuar la línia d’arribada a Moab, amb el rostre cobert de pols i emoció, Vilaseca no només completava una cursa. Clausurava un capítol històric. La primera corredora sud-americana que completa la Triple Crown de les 200 milles. La primera també en fer-ho amb tres podis absoluts i un rendiment impecable de principi a fi.
La seva trajectòria en aquest projecte parla d’una corredora que ha trobat el seu camí en la llarga distància més pura i essencial. Allà on el temps s’esvaeix, on l’esforç es converteix en silenci i on cada pas és una conversa amb un mateix.
Vilaseca no només ha assolit un repte esportiu colossal —ha traspassat els límits humans amb humilitat i determinació—, sinó que inspira a entendre que la grandesa no sempre es mesura en minuts.
El seu nom, ja inscrit entre les grans figures de l’ultratrail mundial, queda associat per sempre a una gesta que desafia la lògica i exalta l’essència del trail: córrer per descobrir fins on pot arribar l’ànima.
