Hi ha corredors que busquen superar rivals, i n’hi ha d’altres que busquen superar-se a ells mateixos. Oriol Antolí fa temps que juga en aquesta segona lliga, la dels que miren més enllà del rellotge, del cronòmetre i de qualsevol frontera física o mental. Aquesta vegada, el de Terrassa ha tornat a fer història: 103 hores, 690 quilòmetres, setè del món i un nou rècord estatal en la prova més extrema i imprevisible del planeta: la Big Dog’s Backyard Ultra, celebrada al mític pati de Lazarus Lake, a Bell Buckle (Tennessee, EUA).
Només cinc mesos després d’haver fixat el rècord espanyol a Austràlia —amb 102 voltes a la Dead Cow Gully—, Antolí ha tornat a superar-se. Ho ha fet en el lloc on tot va començar, el bressol d’una modalitat que ha redefinit els límits de la resistència humana. Una volta més, 6,7 quilòmetres addicionals i un nou pas cap a l’infinit.
Un repte sense final
La Backyard Ultra és aparentment senzilla: un bucle de 6,7 quilòmetres que cada corredor ha de completar en menys d’una hora. Quan sona la campana, tots han de tornar a sortir. I així, volta rere volta, hora rere hora, fins que només en queda un. No hi ha meta, no hi ha límit de temps ni classificacions parcials. Només resistència, cap fred i una convivència constant amb el desconegut.
«Fa dos anys vaig venir al Mundial i vaig acabar amb 89 voltes. Vaig quedar entre els deu primers, però no estava satisfet», recordava fa poc Antolí en declaracions a Mount to Coast, la marca amb la qual competeix. «Sabia que podia donar més. Durant dos anys he treballat la velocitat, però també el descans. Era allà on havia fallat. He après a dormir, literalment, en minuts».
Aquest aprenentatge s’ha traduït en una actuació colossal: 103 voltes completades, 102 hores i 58 minuts de moviment pràcticament continu. Quatre dies i quatre nits alternant el dia i la foscor, la son i l’esgotament, el fred i la calor, la solitud i el deliri. Antolí ha tornat a fer allò que semblava impossible: superar el seu propi límit, convertir el patiment en mètode i la constància en art.
Entre els millors del món
El títol mundial va ser finalment per a Phil Gore, l’australià que va resistir fins a les 114 voltes i 765 quilòmetres, però l’actuació d’Antolí el consolida com un dels grans especialistes mundials d’aquesta disciplina. No només pel rècord nacional —que ell mateix ja havia batut diverses vegades—, sinó per la seva consistència i capacitat per mantenir-se al màxim nivell competint amb els millors del planeta.
En categoria femenina, la britànica Sarah Perry també va deixar empremta en la història amb 95 voltes i 637 quilòmetres, un nou rècord mundial que supera les 87 voltes de Megan Eckert l’any anterior.
La ment com a terreny de joc
A la Big Dog’s Backyard Ultra no guanya el més ràpid, sinó el que sap mantenir-se sencer. Cada volta és una negociació amb el cos i la ment. Córrer massa ràpid vol dir més minuts de descans, però també més desgast; anar massa lent pot deixar-te fora per uns segons. El marge és mínim, i la pressió, constant.
Quan li pregunten si no li angoixa córrer sense saber quan acabarà, Antolí respon amb un somriure calmat. Ell ja sap que la cursa no s’acaba quan s’atura el rellotge, sinó quan la ment diu prou.
Un exemple de constància i equilibri
Amb aquest nou rècord, Oriol Antolí es confirma com el millor especialista estatal de la història en format Backyard Ultra, i un referent mundial d’una disciplina que demana més que cames: demana serenor, resistència emocional i una capacitat única per mantenir la calma en el caos.
La seva manera d’entendre la ultradistància va més enllà de la competició. És una filosofia, una actitud davant la vida. Una lliçó silenciosa sobre el valor de la persistència, sobre l’art de continuar quan tot el cos et diu que paris.
A Tennessee, entre arbres i silenci, Antolí ha tornat a escriure una nova pàgina d’or per al trail català i estatal. I ho ha fet fidel al seu estil: discret, metòdic i, sobretot, inquebrantable.
Perquè hi ha corredors que busquen arribar abans. I després hi ha Oriol Antolí, que només busca arribar més lluny.
