Elhousine Elazzaoui i Mădălina Florea han tornat a guanyar les Golden Trail World Series. El marroquí ha aconseguit el tercer títol consecutiu, amb només dos punts d’avantatge sobre Patrick Kipngeno. La romanesa ha revalidat la corona amb tres victòries i dos segons llocs. Cadascun ha obtingut 30.000 euros pel triomf a la general, al marge dels premis de les curses.
El desenllaç del 2026 ofereix arguments per defensar la força esportiva de les Golden. Però els resultats no expliquen tota l’evolució del projecte. Des del 2018 han canviat bona part de les curses, les retransmissions, el reglament i les vies d’accés al mundial.
Nou temporades després, el debat és què ha aportat aquest creixement i què s’ha perdut pel camí.
De les grans clàssiques a un calendari renovat
Salomon va impulsar les Golden Trail Series el 2018 per reunir els principals corredors de curta distància en cinc proves reconegudes: Zegama, la Marató del Mont-Blanc, Sierre-Zinal, Pikes Peak i Ring of Steall. La final es va celebrar a l’Otter Trail, a Sud-àfrica.
La proposta aprofitava el prestigi d’unes curses que ja tenien història, públic i personalitat. Les Golden hi afegien una classificació comuna i incentius perquè els millors coincidissin durant la temporada.
El projecte ja era internacional. Els desplaçaments entre continents no són, per tant, una novetat del model actual. El canvi es troba en els territoris escollits i en la renovació del calendari.
Només Zegama i Sierre-Zinal apareixen tant al programa inaugural com al del 2026. Aquesta temporada, Ledro, el Québec, Pitz Alpine, Myoko i Jinshanling han completat les set proves regulars, abans de la final de Muju, a Corea del Sud.
Incorporar curses permet donar visibilitat a altres escenaris i arribar a nous públics. També obliga el campionat a construir una identitat que es mantingui encara que canviïn les seus. Les Golden depenen menys d’aquell primer grup de clàssiques i més de la capacitat del conjunt per generar interès.
La televisió guanya protagonisme
La voluntat d’acostar les curses al públic existeix des dels primers anys. El 2019 ja s’anunciaven retransmissions totals o parcials a Facebook Live. El 2023 van arribar les emissions en directe a Eurosport i, el 2025, Salomon va ampliar la col·laboració amb Warner Bros. Discovery Sports Europe per a la producció, distribució, promoció i comercialització internacional del circuit.
Aquesta estructura pot donar més visibilitat als corredors i facilitar l’arribada de patrocinadors. Però ampliar la distribució no demostra, per si sol, que augmenti el seguiment. Per valorar l’impacte cal distingir entre els territoris on es pot veure una cursa i les persones que realment la miren.
El desenvolupament audiovisual també planteja una exigència esportiva: oferir una competició que es pugui entendre i seguir durant la retransmissió.
El 2026 s’han incorporat punts en segments de pujada, baixada i esprint, a més d’una classificació per equips o marques. Aquests elements poden donar interès a diferents moments de la cursa, però afegeixen variables al càlcul de la general. El repte és generar emoció sense dificultar la comprensió del campionat.
Un format que ha canviat amb els anys
Les Golden han assajat diferents fórmules per resoldre la temporada. La pandèmia va obligar a crear el Golden Trail Championship del 2020 com a alternativa al calendari habitual. El 2022, Madeira va acollir una final de cinc etapes. El 2026, el desenllaç s’ha disputat en una única cursa, sense pròleg.
Els canvis mostren capacitat d’adaptació, però també obliguen l’aficionat a familiaritzar-se amb noves regles. Un projecte que busca ampliar el públic necessita un sistema estable i fàcil d’explicar.
La general del 2026 suma els quatre millors resultats de les set proves regulars, més la final i els punts dels segments. El reglament permet seleccionar el calendari i descartar actuacions.
Per això, el nombre d’atletes que disputen totes les curses no serveix, tot sol, per determinar si el circuit funciona. Florea ha guanyat el títol amb cinc participacions: victòries al Québec, Pitz Alpine i Sierre-Zinal, i segons llocs a Ledro i Muju. La seva temporada respon al funcionament previst pel reglament.
El debat és si aquesta llibertat deixa prou enfrontaments directes entre els aspirants. Per als corredors, triar pot facilitar la preparació i la recuperació. Per al públic, veure coincidir els protagonistes ajuda a seguir les rivalitats i dona continuïtat a la competició.
Les National Series han perdut recorregut
La transformació més clara per als corredors que aspiren a arribar al mundial es troba en les Golden Trail National Series. Nascudes el 2019, oferien circuits territorials amb una classificació pròpia i una via d’accés al nivell internacional.
El 2024, Espanya i Portugal encara compartien quatre proves: Louzantrail, Aloñako Igoera, l’Olla de Núria i la Mitja Pirineu. El programa espanyol del 2026 només anunciava aquesta última com a classificatòria per a la final mundial. La cursa, però, es va cancel·lar per la previsió de fortes tempestes.
Les pàgines oficials de França, Itàlia, Austràlia, Polònia, Mèxic i la República Txeca també recollien una única cita per país. La Xina mantenia quatre proves classificatòries i una final. Les National Series no han desaparegut arreu, però en diversos territoris han passat de ser un circuit a una prova d’accés.
Una cursa única simplifica la classificació. Alhora, concentra tota l’oportunitat en un dia: una lesió, una mala actuació o una suspensió poden impedir aprofitar-la. També redueix la continuïtat que aportaven diferents organitzacions i curses vinculades al mateix projecte.
Aquesta és una pèrdua concreta del nou model. Es manté la possibilitat d’accedir a la gran final, però hi ha menys competició territorial sota el paraigua de les Golden.
Els Golden Tickets continuen obrint oportunitats
La final femenina de Muju va demostrar el valor d’aquesta via d’accés. Andrea Kolbeinsdóttir hi havia arribat gràcies al Golden Ticket aconseguit a Austràlia i va acabar guanyant davant de Florea.
El resultat confirma que les classificatòries poden portar una corredora fins a la victòria en una final mundial. És un argument a favor del sistema i una raó per preservar-lo.
La qüestió és quin abast ha de tenir. Una sola prova pot seleccionar corredors per a la final, però no ofereix la mateixa temporada competitiva que un circuit de diverses curses. Són funcions diferents que convé tenir presents quan es valora la transformació de les National Series.
Hi ha motius per parlar de decadència?
El balanç del 2026 no permet afirmar que les Golden estiguin de capa caiguda. Hi ha nivell esportiu, una general masculina decidida per un marge mínim i vies d’accés capaces de donar oportunitats a corredors de fora dels principals llocs del rànquing.
Tampoc permet donar per fet que l’expansió internacional sigui un èxit en tots els àmbits. Per valorar-ho calen dades comparables de diverses temporades sobre audiències, participació i continuïtat dels corredors, a més de conèixer el balanç dels mateixos i organitzacions.
El que sí es pot documentar és una evolució desigual: la gran final ha reforçat la seva estructura audiovisual i ha renovat escenaris, mentre diversos circuits nacionals han quedat reduïts a una sola prova.
El futur de les Golden també dependrà de com resolguin aquesta relació. Fer créixer el mundial i mantenir una base territorial amb continuïtat són objectius compatibles. El model actual ha de demostrar que pot atendre tots dos.
