Emma Roca (Barcelona, 1973-2021) ens ha deixat prematurament després de mesos de lluita contra un càncer. El maleït càncer, que arriba sense avisar. Se’n va no només l’esportista que molts coneixereu, sinó també la mare, bombera i una gran científica, dedicant anys a la investigació sobre els efectes de les curses de resistència en els corredors amateurs a través del seu projecte SUMMIT, entre d’altres, fet que mai podrem agrair-li prou.
Recordo el seu somriure quan li deia que era la meva ídol de l’adolescència. Em sobtava que algú pogués participar en aventures com els ‘Raiverd’ o córrer fins el cim de l’Aneto. I més en una època on la participació femenina era més aviat escassa. Va trencar una llança a favor de l’esport femení, en la seva igualtat i un mirall per tota una generació que va venir després.
L’Emma Roca i en Kiko Soler van marcar el meu descobriment per les curses per muntanya i l’estima per aquest esport. Omplien les carpetes de retalls de diari explicant les seves gestes i somiava arribar algun dia a ser com ells. Es convertien en els meus referents.
Podríem omplir pàgines i pàgines de títols i podis, on ho ha guanyat pràcticament tot en raids d’aventura, curses per muntanya i esquí. Però ens quedarem amb la seva perseverança, l’ entusiasme, la passió i, sobretot, l’estima que transmetia. És el seu llegat.
Descansa en pau, Emma.
