Eugeni Roselló torna a tastar la cara més cruel de la Spine Race

La Montane Winter Spine Race ha tornat a mostrar la seva cara més cruel amb Eugeni Roselló. El pallarès, que havia liderat bona part de la cursa amb autoritat i havia arribat a obrir una diferència considerable respecte als seus perseguidors, s’ha vist obligat a retirar-se quan la victòria semblava a l’abast de la mà.

Guanyador el 2013 i tercer al 2019, semblava posar punt final a una relació llarga, complexa i sovint cruel amb la Spine, sens dubte la cursa d’ultrafons més temuda de la Gran Bretanya i una de les més extremes del món. Lesions persistents als peus, abandonaments inesperats i fins i tot episodis surrealistes com la pèrdua de maletes havien convertit aquesta prova en una obsessió personal per a Roselló.

Poques hores abans de viatjar cap a Edale, punt de sortida de la cursa, Roselló transmetia una calma poc habitual. Recuperat dels problemes físics que l’havien llastat durant anys, assegurava sentir-se “preparat per a qualsevol escenari” i amb la confiança i convicció de saber que havia fet tot el possible per arribar en les millors condicions per afrontar els 431 quilòmetres del Pennine Way.

Una lluita solitària, amb final cruel

I la cursa, fidel a la seva llegenda, no va concedir cap treva. Diumenge a les vuit del matí, els prop de 150 corredors van iniciar l’aventura sota una bona capa de neu i gel que la tormenta Goretti havia deixat al seu pas pel Regne Unit. Les primeres hores ja van ser una declaració d’intencions. I quan semblava que el pitjor havia passat, el desglaç nocturn va convertir el traçat en una combinació letal de terreny extremadament relliscós, fang profund i aiguamolls interminables en direcció a Kirk Yetholm, a la frontera amb Escòcia.

Les condicions van provocar abandonaments prematurs entre els candidats a la victòria. L’estatunidenc John Kelly, guanyador del Winter Spine el 2020 i posseïdor de l’FKT del Pennine Way, va arribar dins del grup capdavanter fins a Hebden, però va començar a perdre temps i es va retirar a Malham Tarn durant la matinada de dilluns. Tampoc van superar aquest primer filtre corredors com Chris Cope, vencedor del Summer Spine Race 2024, ni altres noms habituals del podi com Doug Stewart o Joe O’Leary.

Mentre molts rivals quedaven fora de cursa, Roselló avançava amb regularitat i sense estridències. L’arribada a Hawes, primer gran punt de control, va confirmar la seva solidesa: hi va arribar en 25 hores i 25 minuts, un temps especialment rellevant si es té en compte l’estat del terreny. Per posar-ho en context, Jack Scott, rècordman de la prova, havia completat aquell mateix cap de setmana el Challenger Sud (108 milles) en un registre similar.

Darrere del català, el britànic James Nobles va arribar segon a Hawes, a uns 40 minuts, seguit dels seus compatriotes James Hargreaves i James Leavesley. El francès Sébastien Raichon també es mantenia a prop del grup capdavanter, consolidant-se com un dels aspirants al podi.

Amb el pas de les hores, Roselló va anar ampliant progressivament la diferència. Tot i que les temperatures es van suavitzar, l’augment de la humitat va fer encara més exigent el recorregut. Res semblava afectar el pallarès, que es mostrava constant als punts de control i mantenia una gestió molt acurada del ritme i del descans.

Dimarts al matí, Roselló arribava al CP4 d’Alston amb un marge proper a les 24 milles sobre el grup perseguidor. James Hargreaves ocupava la segona posició, amb Sébastien Raichon tercer, mentre que James Leavesley, James Nobles – que a la postre també va acabar abandonant – i el polonès Pawel Cymbalista avançaven pràcticament junts en la lluita per les posicions d’honor.

A partir d’aquí, la cursa semblava quedar pràcticament decidida. Eugeni Roselló va saber administrar l’avantatge amb intel·ligència i, fins i tot, l’organització va haver de frenar el seu ímpetu al pas per Byrness, a 26 milles de l’arribada, obligant-lo a descansar per evitar mals majors: “Vaig arribar desorientat perquè no havia dormit gens. Durant el matí no sabia si estava competint ni per què corria“. Roselló va intentar refer-se, però les sensacions no van millorar com s’esperava.

Finalment, malgrat continuar en primera posició, l’esgotament va fer estralls en el pallarès i es veia obligat a abandonar a falta de 17 milles per a l’arribada, veient com el somni de tornar a triomfar s’esvaïa. Una decisió dura, però responsable, en una prova que no admet errors i on la seguretat sempre acaba passant per davant del resultat esportiu.

La seva retirada resumeix, en bona part, la relació de Roselló amb la Spine Race: una cursa que li ha donat una de les grans victòries de la seva trajectòria, però que també li ha exigit un preu alt al llarg dels anys. Aquesta edició, amb un lideratge clar i un desenllaç tan pròxim a l’arribada, s’afegeix a la llista de capítols més durs d’aquesta història. Tot i això, estem segurs que ho tornarà a intentar en el futur.

La Winter Spine Race continua sent una prova implacable, capaç de desmuntar qualsevol guió previ. I, un cop més, ha recordat que arribar lluny no sempre és suficient en una cursa on resistir fins al final és, sovint, l’últim i més difícil repte.

Palmarès Winter Spine Race