La pressió no apareix el dia de la cursa. Arriba molt abans. S’instal·la en silenci, mentre entrenes sol, mentre mires un perfil, mentre altres projecten sobre tu expectatives que no sempre has demanat. Kilian Jornet ho sap bé. I ho explica amb una honestedat poc habitual al món de l’alt rendiment en el seu article How to deal with pressure, un text que va molt més enllà del consell motivacional i que funciona gairebé com un exercici d’introspecció pública.
Jornet no parla com a mite, sinó com a atleta exposat. Recorda la seva primera gran pressió competitiva, als Campionats del Món juvenils d’Andorra el 2005. Tenia talent, sí, però també nervis, por a fallar i una sensació nova: la d’haver de respondre a una expectativa externa. Anys més tard, aquesta mateixa sensació reapareixeria en escenaris infinitament més grans i més perillosos, com les expedicions a l’Himàlaia o les travesses alpines d’alta complexitat. El patró, però, és el mateix: la pressió neix quan el repte, la recompensa i la conseqüència entren en conflicte.
Una de les idees centrals del text és clara i incòmoda: la pressió no és un accident, és el preu de voler fer coses que importen. No només guanyar una cursa, sinó fer-la significativa. No només arribar al cim, sinó tornar-ne sencer. En aquest sentit, Jornet trenca amb el discurs simplista que associa la pressió exclusivament a la competició. A la muntanya, diu, la conseqüència no és quedar segon: pot ser no tornar. I això ho canvia tot.
La diferència entre una sortida d’ultra trail i una ascensió tècnica d’alta muntanya és el marge d’error. En una cursa, pots abandonar. En una aresta a 7.000 metres, no sempre. Aquesta absència de xarxa fa que la pressió sigui més crua, més física, més real. I aquí és on el discurs de Jornet guanya pes: no es tracta de suprimir la pressió, sinó d’aprendre a conviure-hi sense que et domini.
L’atleta català defensa que la pressió pot ser una eina si s’aconsegueix desplaçar el focus del resultat cap al procés. Quan el cap està obsessionat amb el què diran, amb el titular o amb la imatge pública, la pressió creix i desfigura la presa de decisions. Quan l’atenció es concentra en la tasca immediata —el pas següent, la traçada, la respiració— la pressió es transforma en concentració. No desapareix, però es torna funcional.
Aquest enfocament explica moltes de les decisions que han marcat la trajectòria recent de Jornet. Després d’anys dominant l’escena competitiva, ha anat allunyant-se progressivament del calendari clàssic per explorar projectes personals, llargs, solitaris i mentalment devastadors. No perquè siguin més èpics de cara a fora, sinó perquè li exigeixen una atenció absoluta. En projectes com les grans travesses alpines o els reptes d’acumulació de desnivell extrem, el veritable rival no és el cronòmetre: és la fatiga cognitiva, la pèrdua de focus, el moment en què el cervell et demana parar abans que el cos.
Jornet ho diu sense artificis: el límit no és muscular, és mental. I aquí posa sobre la taula un debat incòmode per a l’ultra trail modern. En un esport cada cop més professionalitzat, més exposat i més dependent de la narrativa externa, la gestió de la pressió s’ha convertit en una disciplina clau. Entrenem watts, grams de carbohidrat i ritmes de cursa, però sovint deixem de banda l’entrenament psicològic més bàsic: entendre per què fem el que fem.
Potser per això el text connecta tant amb corredors amateurs. Perquè la pressió que descriu Jornet no és exclusiva de l’elit. És la mateixa que sent algú abans del seu primer ultra, abans d’una cursa somiada o davant d’un objectiu que ha explicat massa vegades en veu alta. La diferència no és la intensitat, sinó el context. I el missatge és universal: quan l’objectiu deixa de ser teu i passa a ser dels altres, la pressió es torna tòxica.
Al final, el que proposa Kilian Jornet no és una recepta màgica, sinó una mirada honesta. Acceptar que la pressió forma part del camí. Que ignorar-la no funciona. I que només quan s’entén —quan es posa nom a la por, a l’expectativa i al risc— es pot transformar en alguna cosa útil. En atenció. En respecte. En presència.
A la muntanya, el vertigen no sempre és al buit. Sovint és dins del cap. I aprendre a conviure-hi, com recorda Jornet, és probablement una de les formes més pures —i més difícils— d’evolucionar com a corredor i com a persona.
