Tom Evans i Ruth Croft ja són llegenda. El britànic i la neozelandesa han aconseguit aquest cap de setmana la seva primera victòria a l’UTMB Mont-Blanc, la gran clàssica de l’ultrafons mundial, en una edició èpica marcada pel fred, la pluja i la neu. Evans i Croft van completar el modificat traçat de 172 km i 9.600 m de desnivell amb una autoritat incontestable, per endur-se un triomf llargament perseguit.
Amb aquest triomf, Evans i Croft entren en un club selecte: el dels corredors capaços de guanyar tant la Western States com l’UTMB, el doblet més prestigiós i difícil d’aconseguir al trail mundial. Una fita que només uns pocs escollits, com Kilian Jornet o Courtney Dauwalter, han sabut assolir.
Evans salda el deute pendent amb Chamonix
Per a Evans, el triomf té un valor especial. El 2022 ja havia pujat al podi amb un tercer lloc darrere de Kilian Jornet i Mathieu Blanchard, i l’any següent va triomfar a la Western States 100, el gran objectiu de qualsevol corredor als Estats Units. Però l’UTMB se li havia resistit: dues retirades consecutives l’havien deixat amb un compte pendent, però aquesta vegada ha tingut el final somiat.
Una cursa sota la tempesta
La cursa va arrencar amb un grup compacte i els principals favorits ben a prop, però el temps advers va marcar el desenllaç. Una pedregada i vent gèlid a la nit van obligar l’organització a suprimir el pas per les Pyramides Calcaires, desviant el recorregut directament cap a Lac Combal (km 70).
El ritme i les condicions van anar fent estralls: Hayden Hawks va plegar a Les Chapieux, l’excampió François D’Haene va abandonar a Lac Combal, el jove francès Théo Detienne es va retirar a Trient, mentre els espanyols Pablo Villa i Miguel Heras feien el mateix a Arnauvaz.
Evans, en canvi, es va mantenir impertorbable. Primer compartint quilòmetres amb Dhiman i Jon Albon, fins que al Grand Col Ferret (km 100) va llançar l’atac decisiu enmig de la neu. A La Fouly (km 114) ja disposava de més de nou minuts de marge, i a partir d’allà el seu avantatge es va anar ampliant fins a convertir-se en insalvable i, a la postre, coronar-se amb un temps de 19h18’58”.
“Hem tingut de tot: pluja, neu, vent… En algun moment amb en Dhiman i en Jon Albon vam fer pinya per aguantar junts, perquè la situació era molt dura”, explicava emocionat a meta. “Després, al Col Ferret, vaig veure que era el meu moment. Em vaig dir: aquesta és l’oportunitat, no la deixis escapar”.
El nord-americà Ben Dhiman va ser segon a més de 32 minuts, mentre que el també britànic Josh Wade completava el podi.
Croft es corona davant la reina Dauwalter
El mite també cau. La que semblava inabastable, Courtney Dauwalter, ha viscut a Chamonix una de les seves nits més dures i ha acabat cedint l’escenari a una corredora que ja feia temps que trucava a la porta. Ruth Croft ha signat una actuació majúscula per convertir-se en la primera neozelandesa de la història —homes i dones— que guanya l’Ultra-Trail de Mont-Blanc, la prova més prestigiosa del calendari mundial.
Croft arribava a l’UTMB després d’haver estat segona el 2023 en una edició de rècord guanyada per Katie Schide. Aquesta vegada, però, no estava disposada a esperar que la cursa li regalés res. Des de La Balme, primer punt de control significatiu, ja marcava el pas davant d’una Courtney Dauwalter que, amb la seva habitual paciència, semblava tenir-ho tot sota control, amb Camille Bruyas a la seva estela.
El duel estava servit: la tricampiona nord-americana contra una Croft molt més agressiva que en edicions anteriors.
El domini de Courtney i el gir de guió
Passat Arnouvaz (km 100), les sensacions eren les de sempre. Dauwalter liderava amb autoritat, més d’onze minuts sobre Bruyas i disset sobre Croft. El guió semblava escrit: la reina del trail afegiria una quarta corona a Chamonix.
Però el Grand Col Ferret va canviar-ho tot. El fred, el vent i una tempesta de calamarsa van sacsejar la cursa. Les condicions extremes, però, no van espantar Croft, que va començar a reduir diferències amb pas ferm. A Champex-Lac (km 128) ja era líder amb sis minuts d’avantatge.
A partir d’aquí, Croft va desplegar una estratègia impecable. Sense mirar enrere, va anar augmentant l’escletxa mentre Dauwalter, visiblement tocada, s’anava desplomant posicions amb valentia però sense forces. Bruyas intentava mantenir la pressió, però el coixí de la neozelandesa creixia quilòmetre a quilòmetre.
Al darrer avituallament de La Flégère, Croft ja disposava de gairebé mitja hora de marge sobre la francesa. L’entrada a Chamonix va ser triomfal: 22h56’23”, un temps d’autèntica campiona en unes condicions de cursa infernals. A més, es converteix en la primera en la història en guanyar OCC, CCC i UTMB.
“El 2015 vaig guanyar la CCC, i deu anys després aconsegueixo aquest somni. Sabia que havia de sortir agressiva si volia tenir opcions”, explicava Croft després de la cursa, recordant també la retirada a Transvulcania el mes de maig per hipotèrmia, experiència que li ha servit per gestionar millor les condicions extremes d’aquesta edició. I sobre la gran derrotada del dia, Croft ha estat clara: “Ha estat un privilegi poder córrer contra Courtney. Ella sempre serà la millor.”
La francesa Camille Bruyas va ser segona, a 32 minuts, i l’alemanya Katharina Hartmuth va completar el podi. Courtney Dauwalter, que va aguantar amb coratge fins al final, va acabar molt lluny de les posicions de privilegi. Una imatge inhabitual que confirma que, fins i tot la més gran de tots els temps, també és humana.
La catalana Clàudia Tremps finalitza en novena posició, el millor resultat nacional, després de sobreposar-se al mal de panxa durant bona part del recorregut.
Enguany hi han participat fins a 34 corredors catalans. Podeu veure els resultats de tots ells en aquest enllaç.
Classificació UTMB 2025: 1. Tom Evans (GB) 19:18:58, 2. Ben Dhiman (US) 19:51:37, 3. Josh Wade (GB) 20:05:06, 4. Ji Duo (CN) 20:15:05, 5. Thibaut Garrivier (FR) 20:20:25; 1. Ruth Croft (NZ) 22:56:23, 2. Camille Bruyas (FR) 23:48:48, 3. Katharina Hartmuth (DE) 24:16:39 , 4. Anna Carlsson (SE) 24:39:42 , 5. Maëlle Deruaz (FR) 24:43:02
