Hi va haver un temps —i no cal anar gaire enrere— en què córrer per muntanya era gairebé un acte intuïtiu. Un rellotge bàsic, unes sabatilles que servien per tot i una motxilla amb un bidó que sovint no era ni específic. Les curses eren trobades. Els avituallaments, senzills. I l’objectiu, arribar i compartir una cervesa a meta.
El trail a Catalunya va créixer així: des de baix, des de l’afició, des de la passió.
Avui, el paisatge és diferent. Les inscripcions superen amb facilitat els 70, 80 o 100 euros en determinades distàncies. Les sabatilles premium s’enfilen fins als 200 euros. Un rellotge GPS competitiu pot superar els 600. El material obligatori en ultras implica una inversió que fa uns anys semblava pròpia de l’alpinisme.
La pregunta ja no és anecdòtica. És estructural: s’està convertint el trail running en un esport cada vegada menys accessible?
El cost real d’una temporada
Fem quatre números. Un corredor habitual que participi en quatre o cinc curses anuals de mitja o llarga distància pot invertir fàcilment entre 300 i 500 euros només en dorsals. Si hi afegim material (renovació de sabatilles, tèxtil, armilla), nutrició, desplaçaments i allotjament, el pressupost pot superar els 1.000 euros anuals sense entrar en grans aventures internacionals.
No és una xifra escandalosa comparada amb altres esports —ciclisme, triatló o esquí la superen àmpliament—, però sí que representa un increment notable respecte al trail de fa una dècada.
I el canvi no és només econòmic. És cultural.
La professionalització no és gratuïta
Les organitzacions actuals juguen en una altra lliga. Els requisits administratius són més estrictes, els protocols de seguretat més exigents i les assegurances més costoses. El context ambiental també obliga a controls més rigorosos.
Un dispositiu mèdic complet, equips de rescat coordinats, cronometratge amb seguiment en directe, fotografies professionals, producció audiovisual, retransmissions en streaming, bosses del corredor amb productes de marca, samarretes tècniques d’alta qualitat. Tot suma.
A més, moltes curses han passat de ser esdeveniments locals a projectes amb projecció internacional. Catalunya acull proves integrades en circuits globals, amb presència d’elit mundial i cobertura mediàtica especialitzada. Aquesta dimensió eleva el nivell… i també el pressupost.
Professionalitzar implica estabilitat, qualitat i impacte econòmic al territori. Però també implica un preu d’entrada més alt.
La indústria del material: necessitat o pressió?
El segon gran factor és el material.
El trail actual viu una explosió tecnològica. Sabatilles amb plaques de carboni adaptades a terreny tècnic, escumes ultralleugeres, tèxtils transpirables d’última generació, frontals d’alta potència, bastons plegables cada cop més lleugers.
El mercat ha evolucionat i el rendiment ha millorat. Però també s’ha generat una narrativa implícita: per competir, cal estar equipat. No és del tot certa. Però la pressió hi és.
Les xarxes socials amplifiquen aquest fenomen. El trail ja no és només experiència; és també imatge. El corredor és, sovint, prescriptor. El material forma part del relat visual. L’estètica s’ha uniformitzat i, amb ella, la percepció que l’equipament premium és gairebé obligatori.
La pregunta és incòmoda: estem consumint més del que necessitem?
Dorsals que s’esgoten en minuts
Un altre indicador del moment actual és la velocitat amb què es tanquen les inscripcions. Algunes proves catalanes pengen el cartell de complet en hores. Altres, en minuts. Això no és símptoma de decadència. Al contrari. Parla d’una salut extraordinària de l’esport. Mai hi havia hagut tanta demanda ni tanta comunitat activa. Però també consolida una sensació d’exclusivitat. I l’exclusivitat, sovint, s’associa a valor percebut… i a preu.
El trail ha passat de ser abundant a ser competitiu, també fora del recorregut.
El popular encara resisteix
Malgrat aquest escenari, seria injust dibuixar un panorama elitista.
El calendari català continua ple de curses modestes, amb preus continguts i esperit de poble. Projectes sostinguts per voluntariat, amb recorreguts espectaculars i ambient familiar. Grups d’entrenament que mantenen viva l’essència comunitària. Corredors que acumulen quilòmetres sense necessitat de mostrar-ho.
La muntanya continua oberta. El que ha canviat és l’entorn competitiu i mediàtic. No l’essència física de córrer.
Què estem construint?
Catalunya és avui una potència en trail running. Corredors referents, organitzacions consolidades, territori privilegiat i una comunitat activa que no para de créixer. Hem guanyat nivell, estructura, projecció internacional i professionalització.
Però el debat no és nostàlgic. No es tracta de voler tornar a un passat precari. Es tracta de preguntar-nos quin model volem consolidar. Un model inclusiu, amb diferents portes d’entrada? O un ecosistema cada vegada més segmentat entre qui pot assumir determinats costos i qui queda fora?
El trail no és, estrictament, un esport de rics. Però sí que és un esport que s’ha encarit i sofisticat. I això té conseqüències.
La clau potser no és reduir-lo, sinó diversificar-lo. Que hi hagi espai per a la gran prova internacional i per a la cursa de poble. Per a l’atleta patrocinat i per al corredor que reutilitza sabatilles.
Perquè al final, quan s’apaga el cronometratge i desapareixen les marques, queda el mateix de sempre: un cos avançant per un corriol, respirant fort, buscant una línia entre arbres.
I això, encara avui, continua sent gratuït.
