El Camí de Cavalls de Menorca és un dels llocs que no s’obliden. Per a nosaltres, no era cap descobriment: completar els seus 185 quilòmetres voltant l’illa, fa un temps, va ser un d’aquells viatges que deixen petjada —a les cames, sí, però sobretot al cap i al cor —. Ara bé, tornar-hi amb dorsal, en un context radicalment diferent, ens obligava a mirar-lo amb uns altres ulls.
Perquè no és el mateix recórrer-lo a l’hivern, en silenci, amb la motxilla a l’esquena i l’illa gairebé per a tu sol, que fer-ho al mes de maig, amb el batec col·lectiu d’un dels esdeveniments de trail més consolidats del calendari internacional. Durant anys, la idea de competir-hi en plena calor primaveral ens havia tirat enrere. Però el creixement sostingut del Trail Menorca Camí de Cavalls —amb Víctor Truyol i Mito Bosch al capdavant— ens ha acabat arrossegant fins aquí. I, vistos els fets, era inevitable.
Una cursa que ha crescut fins convertir-se en referència
Durant tres dies, Ciutadella es transforma. Respira trail. El viu. El celebra. Tot gira al voltant del corredor: una organització meticulosa, propera, que cuida cada detall, des de la recollida de dorsals fins a una fira del corredor que no té res d’improvisada. Aquí no només vens a córrer; vens a formar part d’alguna cosa.
I després hi ha els símbols. La sortida de la distància reina és un espectacle que transcendeix l’esport: els cavalls menorquins, alçats i elegants, dansant sota la guia dels ‘caixers’, converteixen la plaça des Born en una postal viva. Tradició i trail, de la mà, davant d’una multitud entregada.
Les xifres expliquen una part de la història —més de 2.500 participants de 18 països repartits en vuit distàncies (edició 2026)—, però no la més important. El que realment defineix la prova és el seu recorregut: el Camí de Cavalls com a fil conductor d’una experiència que connecta cales salvatges, fars solitaris, barrancs profunds i paisatges agrícoles. Tot, perfectament senyalitzat, perquè l’única preocupació sigui avançar i contemplar l’espectacle.
La STCN: ràpida, però amb caràcter
En el nostre cas, apostem per la modalitat de 27K (STCN). Una distància que transita per la vessant nord de l’illa i que uneix l’emplaçament de La Vall, prop de Cala d’Algariens, amb Ciutadella. Sobre el paper, pot semblar ràpida. I sí, ho és. Però amb matisos. El terreny calcari, irregular, tècnic i tallant en alguns trams, obliga a córrer amb precaució de no caure o torçar-te el turmell. Aquí no n’hi ha prou amb tenir cames: cal tenir cap.
El recorregut regala alguns dels punts més icònics de l’illa: Cala Morell, Punta Nati, el mirador de Sa Falconera o el Pont d’en Gil. Escenaris que no només es travessen, sinó que s’absorbeixen. Mentrestant, els avituallaments trenquen qualsevol lògica competitiva: són punts de vida, d’energia i d’ànima, on fins i tot el corredor més tocat troba un motiu per somriure i seguir.
I finalment, l’arribada. Ciutadella torna a aparèixer. El soroll, la gent, la pell de gallina. Creuar la meta, passant per una d’aquelles portes de fusta tan característiques del paisatge menorquí, és molt més que acabar una cursa: és sentir que en formes part.
