L’hispà-suís Simón Gfeller va aconseguir el bronze a Rovaniemi 150, una de les curses hivernals més dures del món. Ens explica, amb tot luxe de detalls, la seva experiència a través del Cercle Polar Àrtic finlandés.
Un ultratrail hivernal al Cercle Polar Àrtic, a Rovaniami, capital de Lapònia. Aquesta cursa em va cridar l’atenció des que vaig saber d’ella; i més perquè l’organitzen uns amics. El mateix director de la cursa té anys d’experiència en expedicions polars. Estava decidit a organitzar viatge i material. Per raons més que òbvies quan es va a aquests llocs, cal anar amb bon material i un sac de dormir que compleixi les exigències de l’organització per poder aguantar a la intempèrie en cas d’emergència o en cas necessitar descansar en un dels avituallaments que solen estar a l’aire lliure. De fet, quan vaig arribar a Rovaniemi dos dies abans de començar la cursa, estàvem a 25º graus sota zero. Tot gelat i nevat. Bastant fred va fer aquells dies, de veritat. Després, en els dies de la cursa, va pujar bastant la temperatura i ja no va fer tant fred.
Només arribar a Rovaniemi me’n vaig anar directament a la riba del llac congelat, que es trobava a només dos minuts de l’hotel. Ja eren les dotze de la nit, tenia moltíssimes ganes de veure aurores boreals i, amb un cel clar, era un bon moment. Em vaig allunyar una mica de la llum caminant cap als afores. I es veien perfectament! Apareixien de sobte, desapareixien i van tornar a aparèixer de forma tan màgica i misteriosa. Estava content com un nen petit. Em vaig posar a fer fotos però no va sortir gens bé. A la tornada em vaig trobar amb Carlos, un altre competidor, que havia fet fotos també amb una bona càmera amb trípode. Li van sortir molt bé les fotos i em va enviar amablement algunes d’elles.
El dia anterior a la cursa vaig anar al briefing obligatori. Control de material i saludar amics i coneguts d’altres carreres com Goldsteig Ultrarace, The Spine Race o Tor des Geants.
El inici i final de la competició es situa a la petita localitat de Rovaniemi, davant del museu Arkitum i al costat del pont Jätkänkynttilä, el pont més famós i vistós d’aquesta modesta ciutat. Un recorregut circular de 150km amb diversos avituallaments on trobarem ÚNICAMENT aigua i foc, res més! No hi ha avituallament sòlid en tota la cursa. Tot quant necessites de menjar, material i roba d’abric t’ho has de portar a sobre. És una cursa abalisada i no és obligatori portar GPS, encara que jo portava el track guardat per si acàs.
La matí prometia i vam sortir tots amb moltes ganes. Existeixen tres modalitats: a peu, fat bike (bicicleta) o esquís. Gairebé tots els de a peu portem una pulka -petit trineu lleuger- en comptes d’una motxilla per portar el material. Un home pot arrossegar més pes que carregant-lo. A més, les pulkes llisquen molt bé per sobre del gel i neu. En canvi, jo vaig decidir anar sol amb motxilla. Això va significar que tenia que anar al límit de pes, desprendre’m de qualsevol pes o material que probablement no necessitaria per a no enfonsar-me massa en la neu. Qui et garanteix quin material et farà falta? Ningú! Tu mateix decideixes, tu ets el que s’exposa als elements. Tu mateix decideixes si vas a portar una jaqueta i uns pantalons de més. Tot i això, vaig decidir portar-me les raquetes ultralleugeres de competició. Em semblava encertada la decisió per la quantitat de neu que, segons l’organització, hi hauria acumulat per alguns trams del recorregut.
Els primers 13km del recorregut travessem un llac congelat. Juntament amb competidors italians i finlandesos ens obríem camí entre els fat Bikers, avançant-nos mútuament sense deixar de gaudir del paisatge àrtic. El recorregut ens va portar per alguns boscos, algunes pujades fins al Checkpoint 2. SINETTÄJÄRVI km21. Aquest lloc només era un punt de control on calia signar en passar però aquí no hi havia res més, ni aigua ni foc. Endavant llavors!
Creuem el llac congelat de Sinettärvi. Ens enfonsem una mica a la neu tot i que el llac era totalment gelat. Costava esforç poder córrer o avançar amb rapidesa. Després hi va haver uns trams més ràpids, sobretot quan vam anar per carretera. Encara que també hi havia neu a la superfície però no t’enfonsaves tant i els nostres passos eren més ferms. El temps ens va respectar durant aquest dia: cel més o menys clar. Fins i tot vam poder gaudir d’algunes poques hores de sol.
Abans d’adonar-me ja era al Avituallament / Checkpoint 3. VITTAVAARA Km44. A reposar aigua llavors i a seguir. Menjava mentre avançava i per això no em parava gaire en els avituallaments. Havia avançat a alguns corredors i tot anava bé. Em sentia còmode amb el ritme que portava. Unes quantes pujades i baixades per boscos, senders nevats i alguns trams per carreteres gelades.
Avituallament / Checkpoint 4. MORAJÄRVI Km58. De camí d’aquest punt cap al següent avituallament em vaig perdre. Em vaig perdre com un principiant. Quina ràbia i quina emprenyada amb mi mateix! Resulta que en la foscor de la nit vaig veure un petit cartell amb el logotip de la cursa que indicava girar a la dreta pujant pel bosc. No vaig veure cap llum de frontal ni davant ni darrere meu. “Bon moment per estrènyer el pas per obrir distància entre els perseguidors”, pensava jo. El camí era lent per les pujades però més pel terreny ple de neu. Jo no sospitava res estrany perquè veia empremtes de pneumàtics dels fat bikes a terra i això em feia creure de què anava pel bon camí. Però a uns vint minuts començava a dubtar perquè no veia cap llum de frontal dels que tenia, suposadament, davant. No podia ser, no em podien treure tant avantatge. Vaig treure el meu GPS i quan vaig veure a la pantalla la meva ubicació i vaig veure el lluny que em trobava del track gairebé em dóna un atac de cor. Corrent, vaig tornar per on havia vingut. No m’ho podia creure! Quan vaig tornar al lloc on hi havia el cartell vaig mirar bé i em vaig adonar que, erròniament, havia seguit el camí per on passava una altra modalitat de cursa. Havia perdut gairebé 45min per aquest badada. Quan em vaig incorporar en el camí correcte ja m’havien avançat alguns atletes. Ara tocava apretar per recuperar una mica de temps perdut. Vaig atrapar a un italià i també em vaig trobar a la parella formada per Saara i Jarkko, dos atletes finlandesos que anaven molt, però molt ràpids. Arribem junts al Avituallament / Checkpoint 5. PEURAJÄRVI Km69
Em vaig asseure uns pocs minuts al costat del foc que hi havia allà per escalfar-me i beure una mica d’aigua calenta per entrar en calor. En aquests avituallaments simplement trobaria un foc i una lona, res més. Res de cabana amb calefacció, ni poliesportiu, ni refugi de muntanya. Res! Una lona estesa per posar-te sota i ja està. Tot a l’estil salvatge i autosuficient. Res per fredolics! Els dos finlandesos van sortir disparats de l’avituallament i jo uns instants després. Saara, la noia, portava un ritme impressionant i Jarkko, la seva parella, esforçant-se per no quedar enrere. Un corredor italià al qual havia avançat anteriorment i que corria al meu costat, em va dir que s’havia fet mal i es va parar. Li donava ànims per seguir però va dir que s’havia lesionat. Finalment, abandonaria en el següent punt de control.
Avituallament / Checkpoint 6. KUUSILAMPI Km79. Vaig arribar amb la llengua fora. La parella dels finlandesos ja hi eren. Aquests dos anaven amb pulka però es notava que tenien molta experiència en esports hivernals, esports amb trineu o esquí de fons. Aquest avituallament era l’únic lloc on hi havia una minúscula cabanya amb un foc a l’interior, vull dir, una cabana de quatre parets amb una porta. Un luxe poder refugiar-te uns pocs minuts, reposar aigua en l’únic bidó que portava a sobre i tirar aigua calenta en una bossa amb menjar deshidratat abans de sortir una altra vegada al fred de la nit àrtica. Des de aquest punt fins al següent avituallament hi havia 36km sense cap punt on trobar aixopluc ni aigua. I jo portava només una ampolla de poc mes de mig litre d’aigua a sobre. Vaig haver de limitar moltíssim beure aigua durant aquest trajecte, menjant molta neu per arribar al següent avituallament. Per sort, durant uns 17km, es passa per una carretera gelada més o menys corrible i així la distància es va fer una mica menys llarga. En aquest tram vaig intentar apretar el pas però les meves cames ja pesaven. Resulta que en molts trams del recorregut la neu era bastant tova i això va fer que avançar ens costés cada vegada més. La neu era molt profunda i, en més que una ocasió, vaig acabar enfonsant-me fins a gairebé el maluc.
Quina alegria a l’arribar al Avituallament / Checkpoint 7. TOROMOKIVALO Km115. Aquí em vaig asseure una estona al costat del foc per entrar en calor. Em vaig preparar un cafè en temps rècord (portava una bosseta amb cafè soluble), vaig posar aigua calenta a una bossa de pasta deshidratada i vaig tornar a sortir. Al costat del foc hi havia tres fat bikers dormint en el seu sac de dormir. A sota zero però, quines ganes de dormir unes hores al costat del foc! Vaig sortir el més aviat possible perquè ja tremolava i la meva roba tèrmica començava a estar coberta de gebre.
Fins al següent Avituallament / Checkpoint 8. POROHOVI Km139 cobríem altres 24Km. Aquest tram em va costar molt. No sé per què però em va semblar més dur i més lent que el tram anterior. També cal tenir en compte que les cames i peus estaven ja castigats per la quantitat de neu. Aquestes curses són molt diferents a qualsevol ultratrail. És un altre món. En alguns trams em vaig posar les raquetes per no enfonsar-me tant i així deixar descansar una mica els peus i cames. Per Porohovi passaríem dues vegades, a l’inici i final de cursa. Des d’aquest lloc només quedaven onze quilòmetres fins a la meta de Rovaniemi, que albirava ja al fons. Vaig decidir portar posades les raquetes fins al final, gaudint d’aquests últims moments de cursa a través del Cercle Polar Àrtic. Era, més o menys, les vuit del matí i el cel em va regalar un meravellós joc de colors. Inoblidable. Vaig felicitar a Saara i a Jarkko, la parella finlandesa, que havien arribat feia quaranta minuts. Merescudíssims guanyadors.
