Practico el trail running des del 2011, època en què amb prou feines hi havia maneres de seguir les curses i Kilian Jornet ho guanyava pràcticament tot. A les línies de sortida, recordo desenes de persones equipades amb la indumentària S-Lab, un autèntic desplegament que demostrava la seva serietat cap al trail. Eren temps diferents, ni millors ni pitjors, simplement diferents.
El que sí que ha canviat des de llavors és el clima i, sobretot, la salut dels nostres boscos. Als debats es parla molt de l’UTMB, de qui guanya aquesta o aquella cursa, però poc s’esmenta com els nostres boscos s’estan morint, es cremen, i com a gran part del nostre país, senzillament, no plou.
Amb aquest article, busco dos objectius: en primer lloc, demostrar que, si bé la comunitat del trail existeix, no viu d’acord amb els valors de protecció i cura sincera dels nostres boscos, rius, oceans i muntanyes. Voldria deixar clar que són molt més que el nostre camp de joc: són el nostre suport. Sense neu no hi ha aigua, sense aigua no hi ha aliment, i amb més calor, més difícil és cultivar, igual que córrer.
Quan parlem de respecte per la natura (com si fos una cosa aliena a nosaltres), moltes vegades ens limitem a no llençar escombraries, evitar el soroll excessiu o mantenir-nos en el camí. Això no és cuidar la muntanya; és tenir un mínim d’educació. Tenir cura dels boscos implica una actitud activa envers l’espai natural i la cura dels seus ecosistemes. Podem minimitzar el nostre impacte gairebé a zero, o podem ajudar a restaurar i fomentar més vida en aquests espais. La majoria de la comunitat, els mitjans de comunicació i les curses (sobretot les que busquen benefici) no fan cap de les dues coses a un nivell significatiu.
El principal dany que fem en practicar el nostre esport, per aquest ordre, és:
- la forma de desplaçar-nos (amb avió, cotxe de combustió o elèctric)
- el que mengem (una dieta basada en animals requereix més espai, aigua, energia… que una dieta basada principalment en vegetals)
- el material i la roba que portem (la indústria tèxtil és responsable del 15% de les emissions, milers de litres d’aigua per a una samarreta…).
La font d’energia és important, Val a dir que les energies renovables són molt millors que els combustibles fossils sota qualsevol criteri.
Em sap greu, però eliminar els gots de plàstic, reciclar i fer una donació ínfima a Greenpeace no serà suficient.
És probable que qui llegeixi això busqui ràpidament un altre estudi o trobi algú que contamini més. O dirà, per exemple, que els elits són els pitjors. Amb això darrer té raó; els corredors d’elit, només amb els vols, poden superar fins a 30 vegades el pressupost just de carboni. Però el que és realment nociu és el total de la comunitat prenent vols com si no hi hagués un demà, i cada cap de setmana prenent el cotxe per gaudir de la muntanya.
Crec que, en comptes d’assenyalar i buscar culpables, podem tenir un debat seriós sobre què podem fer per tenir un impacte net positiu i continuar gaudint del nostre esport. Ara, passo a les propostes; això no serà només males notícies.
Considerant quins són els majors impactes del nostre esport, proposo el següent:
Que la majoria de la comunitat, corredors amateurs, puguin participar en curses que necessitin punts, tenint opcions accessibles amb tren i transport compartit en cas de no haver-hi públic. A Europa no hi ha excusa; només a Espanya hi ha curses per donar i regalar, i en només 12 hores de tren o bus podem competir a França o Àustria. Jo vaig anar a la UP des de Nuremberg amb tren, em va portar 12 hores, vaig llegir un llibre sencer i vaig conèixer gent molt interessant.
Que els caps de setmana ens comprometem a agafar el transport públic, compartir vehicles (preferiblement elèctrics) o buscar opcions més properes que redueixin la distància recorreguda. Particularment, m’encanta agafar el tren, baixar al punt A i córrer fins al punt B.
Que adoptem principalment una dieta vegetal, rica en llegums, fruites i cereals, idealment locals i de cultiu ecològic. L’argument que és car no val; un gel costa dos euros, un pot de cigrons ecològic, 1.20. És important no llençar menjar, ja que fins al 40% del menjar rebutjat prové de les cases.
Comprar material de qualitat, durador i multifuncional. En lloc de tenir sis sabatilles per a sis ocasions, intentar tenir-ne una per entrenar i una per competir. Donem suport conceptes com el de Nnormal, que, encara que no és perfecte, es compromet a reciclar el producte al final de la seva vida útil i ofereix la millor durabilitat que conec.
Que siguem actius, és a dir, activistes perquè el nostre esport sigui una font d’autèntic impacte positiu sobre els espais on juguem. Donem suport a projectes de custòdia de boscos, agricultura regenerativa, turisme responsable i sostenible, i pressionem a les marques i esdeveniments perquè no donin suport a l’expansió de combustibles fossils.
Escric aquest article a títol personal, sense cap mena de remuneració o limitació per part del meu treball actual a compartir aquestes opinions. Espero que aquest article i el meu activisme a Selvans, SOS Costa Brava i altres grups mostrin que és possible estimar aquest esport i deixar l’espai natural millor del que el trobem. Crec fermament que aquesta comunitat té molts valors, però li manca valor i compromís per viure’ls de manera coherent. No serà perfecte, però podem millorar molt perquè pràcticament no hem començat.
Totes les afirmacions sobre impactes climàtics les podeu trobar en aquesta base de dades.
Podeu trobar l’article original en aquest enllaç.
