La tercera edició de la Goldsteig Ultrarace va donar inici el passat divendres 14 de setembre a la població de Marktredwitz i recorre el sender més llarg d’Alemanya, el Goldsteig -inaugurat el 2007 i marcat amb pintura groga- que s’endinsa al Parc Nacional Selva Bàvara i finalitza a Gütenland. Representa la segona cursa a peu més llarga d’Europa després de la Transpyrenea, amb una distància de 661 quilòmetres de recorregut i 24.000m de desnivell positiu. El català Alfredo Corralero ens explica l’aventura d’aquest llarg viatge pel sender bàvar.
Enguany, fins a set catalans ens vam desplaçar a Alemanya: Joan Trabal, que ja va participar l’any anterior i no va poder acabar per diferents problemes, Oriol Cajigós, Llorenç Reixach, Dani Ramells, Xavier Arimon, Jordi Angli i qui us explica, l’Alfredo Corralero.
La dificultat de la cursa es troba en els exigents talls de temps que no et deixen descansar i recuperar i en com l’esforç continuat i la falta d’una correcta alimentació et va degradant. La cursa no està abalisada, tot i que el recorregut està bastant senyalitzat excepte algun tram, per la qual cosa s’ha d’anar sempre atent amb GPS i seguir el track. D’altra banda, l’assistència externa està permesa. L’únic requisit és que no et surtis del track i que respectis els talls horaris. Molts corredors tenien aquest suport constantment i rebien el que calgués pel tram fins al proper avituallament. La resta de participants portem tot el que ens cal de base de vida a base de vida on tenim les bosses amb el material.
Dia 1
Amb deu minuts de retard, el director de la cursa Michael Frenz, va donar el tret de sortida als 43 corredors d’aquesta edició que ens enfrontàvem a la modalitat més llarga, la 661km, juntament amb els participants de la modalitat de 166km que finalitza en la primera base de vida de la cursa llarga. En principi el traçat és planer. Amb en Joan decidim anar junts mentre els nostres ritmes siguin similars. Les males notícies comencen aviat i a l’alçada de Falkenberg -km36- em comença a fer mal la ròtula esquerra fins al punt de costar-me córrer. Decideixo caminar ràpid per evitar el dolor. De matinada arribem a la població de Leuchtenberg on atrapem a la primera dona, Bernadette Obermeier, i decidim unir-nos al seu grupet doncs sembla que coneixen el recorregut ja que hi va en Jin Cao, un xinès que va participar en l’edició anterior. El fet d’anar a roda durant la nit ens permet descansar una mica i no estar tant pendents del recorregut com ho hauríem de fer sols.
Dia 2
Passa la primera nit i encetant el segon dia comencem a veure que també farà molta calor. A l’hora de dinar arribem a un poble on no podem resistir entrar en una pastisseria i prendre un tros de pastís de formatge i una formidable cervesa per recuperar. L’assistència del corredor austríac ens dóna uns pastissos energètics, però el pobre sembla que té problemes als peus.
A poc més de deu quilòmetres per arribar a la primera base de vida, ens assabentem que la Bernadette decideix abandonar al final de l’etapa. Un cop allà em preparo la bossa, pel següent tram i em proposo descansar tres hores. Aquesta base no la tinc contractada i per tant no tinc ni menjar, ni dutxa ni dret a llit, per la qual cosa m’estiro en la sala on estan les bosses. Impossible dormir, el tràfec de gent i soroll no ens deixa. Amb en Joan, que ha arribat una mica més tard, decidim sortir sobre les onze per afrontar la segona nit.
El genoll va queixant-se de tant en tant i el tibial de la cama dreta juntament amb el tendó d’Aquil·les em comencen a martiritzar. La son ens ataca de manera implacable en un tram planer de boscos i pistes quilomètriques. Li dic al Joan de parar a dormir i l’únic que trobem és una parada de bus coberta en un poble perdut. El fred és brutal i en Joan acaba en una quadre de vaques estès sobre la palla, però fa molt fred i no podem dormir, així que continuem el camí en pèssimes condicions. Sobre les cinc de la matinada trobem una cabana de pastor al bosc i volem provar si està oberta. Ho està però ocupada per l’Anna Orsi i el seu acompanyant en Matteo Zardini, no hi ha lloc… Com què no? Ens posem al terra i ens tapem amb la manta tèrmica. Al cap d’una estona l’Anna marxa i nosaltres ocupem els bancs en els que dormien fins les 6:30 que comença a clarejar.
Dia 3
Sortim i, ja amb un altre ànim, anem avançant a bon ritme. Ens trobem amb en Llorenç, que tampoc ha tingut bona nit. L’avancem i decidim que al proper poble que trobem farem cafè i ens traurem la roba de la nit. Tots tres ens perdem i triguem més del compte a arribar al poble en qüestió. L’amo de l’hotel ens convida a cafè i, ja calents i amb la roba de dia, comencem a tirar a un ritme més alegre.
Em sento valent i li dic a en Joan que vaig tirant. La cama no em fa mal i vaig a ritme alegre per una zona de boscos. El paisatge és molt maco, grans boscos, bones pistes i zones molt humides i pastures pel bestiar. Cap a mitja tarda la cama es comença a despertar a la pujada dels Burgstall, una muntanya que no arriba a 100m. De baixada paro en un restaurant i, gràcies a l’Anke Scherbart, aconsegueixo que em posin gel i una cervesa ben freda. Recupero una mica i continuo.
A Eck, en una cruïlla del recorregut, ens espera un voluntari amb l’autocaravana que ens té preparada una sorpresa molt agradable: una sopa amb mandonguilles i altres delicatessen que ens ajudaran a passar millor la dura nit que ens espera. Comencem l’ascensió al Grober Arber. La primera part és potser una de les zones més tècniques de tot el recorregut. Enmig del bosc i la foscor, si et despistes tens una bona caiguda pel costat de la vall. Passo aquesta zona i ara comença un interminable trencacames pels diferents cims de la zona. En total 6 o 7, desviar-te del camí principal, pujar al cim i tornar al sender. Finalment arribem dalt del Grober Arber i ens toca un descens per grans blocs de pedra que ens obliga anar a poc a poc. En aquest punt m’atrapa en Mathias Schramm, que a la postre seria el tercer classificat. Ja de matinada arribo a la base de vida de Seebaschchleife. Descanso unes hores per poder tornar a ser persona.
Dia 4
El dia comença a obrir-se i jo vaig fent via per bona pista, vaig per zona de boscos espectaculars, parc natural i parc nacional. Vaig guanyant metres i sobre les 9 arribo a Grober Falkenstein i, en començar a baixar, la cama esquerra queda trabada i no puc caminar. M’estiro al terra i aixeco cames impotent. Al cap de mitja hora arriba l’assistència d’en Norbert i em diu que encara em queden uns quilòmetres per arribar a Frauenau, un poble on segur trobaré una farmàcia. Baixo com puc. Pel camí perdo el track doncs han tallat tot el bosc. Amb l’ajut de l’Anke, triguem una hora a tornar a trobar el camí. Ella va molt tocada del tibial. Aquest dia el recordarem tots dos. Un cop retrobat el camí, accelero tant com puc per arribar a la farmàcia de Frauenau abans que tanqui al migdia. Però no ho aconsegueixo. Així que m’ho prenc amb filosofia i espero unes dues hores menjant una hamburguesa, donar notícies a la família i reposar les cames. Quan obren la farmàcia carrego l’arsenal: una genollera, Voltaren en crema i pastilles. La genollera sembla que funciona, la cintilla no fa tant de mal i la ròtula sembla subjectada. Començo a córrer, atrapo l’Anke, en Norbert també l’hauria de veure però misteriosament no el veig.
Quan baixa el sol em queden uns 15km per arribar a Mauth. La cama esquerra em crema i decideixo ficar-me a un riu per refrescar-la i continuar…funciona!! Ho faré més sovint, penso. Però això no sempre resulta i, en la propera remullada, la cama torna a quedar totalment vertical. No la puc doblegar des del turmell fins la cadera. L’he cagat i, a sobre, comença a fer-se fosc. Em queden 9,5 kms a Mauth i desespero. L’Anke m’atrapa i va gairebé com jo. Provem d’anar junts, però avancem molt a poc a poc i amb dolor. A mitjanit arribem a Mauth, on acaba el track d’aquesta etapa. Creiem que ja ho tenim a tocar, però ens esperava una sorpresa. Ens faltarien sis quilòmetres de pujada fins al refugi d’Alpe, on finalment podrem descansar. Cansats, adolorits i bastant tocats anímicament, però finalment una dutxa (només aigua, no hi ha sabó ni tovallola), una mica de pasta rescalfada i molta Coca-cola calenta.
Dia 5
Dormo un xic i en obrir-se el dia enceto el tram que psicològicament pot donar la volta a la cursa. Passem l’equador i això dona ales. Vaig prou bé amb els talls horaris i puc anar relativament còmode. Surto d’Alpe amb destinació a Passau. La primera part del dia transcorre per mitja muntanya amb bona pista, algun tram per sender, en pujada i baixada. Després dels primers 22kms començarem a córrer en pla gairebé al costat d’un canal d’aigua. Vaig prenent religiosament la medicació, fins i tot amb massa devoció. Els dàtils i els fruits secs m’ajuden. Alguna barreta i tabletes de xocolata són la base del que menjo a diari.
A migdia faig el dur ascens al Dreisessel, una muntanya de 1300m d’altitud. En arribar al cim trobo un restaurant on reomplir ampolles d’aigua i demanar-me un refrigeri per agafar energies. En el descens comencen els problemes. Primer una zona que ja m’havien advertit molt tècnica de blocs de granit. Això fa que carregui la cama més del compte. Com puc acabo aquesta zona i al final, per desesperació meva, es bloquegen les dues cames. M’estiro cap amunt en un banc i em quedo adormit durant gairebé dues hores.
Començo un altre tram molt pesat, amb turons d’entre 50 i 200m de desnivell que van carenejant petites valls i tallant camí cap a Passau. De lluny veig que comencen a guspirejar una munió de llampecs. Esperem que no s’apropin, encara que tot apunta a que sí. Arribo al Oberfrauenwald, no arriba als mil metres d’alçada però bufa un vent infernal. En la baixada el vent afluixa, però comença a ploure, primer a poc a poc i després amb insistència, i ja ho farà pràcticament tota la nit. Gore-Tex, Pertex, Power-Shell i el que vulguis, perquè si plou i és tèxtil al final et mulles. Trobo la solució: en el ponxo que porto d’emergència de la Mitja de Barcelona, me’l poso i torno a anar sec i el que és més important, calent. Segueixo sota la pluja al costat del curs d’un riu, en baixada, però que no percebo. Ara el que si percebo és quan s’acaba aquest tram i tornen els turons en puja i baixa bastant dret. Hem queden uns 15-20km per arribar a Passau i puc assegurar que aquesta nit ha estat llarga, avorrida i molt dura, però sobretot se m’ha fet eterna.
Dia 6
El dia comença a despertar i no veig el moment d’arribar. En el primer súper que trobo em compro vàries pastes per esmorzar i les devoro. Amb el pas dels dies perds la noció del temps i més si no dorms el que cal i has de córrer moltes hores de nit. Quan arribes a les bases de vida és de dia i el cos s’ha adaptat ja a la claror. Et tornes molt primari, el teu cervell només arriba a pensar en l’essencial per continuar en marxa. Això em va passar en arribar a Passau. Menjo alguna cosa, però el que realment vull és dutxar-me per atemperar el cos i descansar una mica. Quan arribo a l’habitació, per sorpresa meva, em trobo en Llorenç i en Joan, que anaven darrera meu. El primer diu que la falta de descans i el cap li han jugat una mala passada i s’ha vist obligat a abandonar; en canvi, a en Joan el van neutralitzar abans d’arribar a Alpe perquè tenia molts problemes amb el GPS i es perdia cada dos per tres, el van treure de la cursa de 661 i li van donar l’opció d’entrar a la 488 des de Passau. Competidor com és, així ho va acceptar.
Em canvio les sabatilles per unes seques (deu meu com em penediré d’haver fet això) i amb la motxilla llesta vaig a buscar el penúltim tram de carrera, cap a St. Englmar. A la sortida em trobo amb l’Oriol Cajigós que arriba ara a Passau. És migdia i ja hem passat l’equador de la cursa amb escreix, ara no podem defallir. Els primers 30km van paral·lels al riu Ilz i són molt plans. Aprofito per córrer i treure hores del mig. Però és aquí on m’adono que aquestes bambes són més petites i em fan mal. Em desespero, busco solucions i se m’acut deixar-les ben fluixes i treure la plantilla. Comença a fer-se fosc i surto del costat del riu per encetar la primera pujada seriosa. De baixada m’aturo al poble de Zenting en una parada de bus a descansar, em prenc una Coca-Cola i al cap d’una hora o així m’enfronto a la part més dura i avorrida de la nit. Un dels handicaps d’aquestes curses durant la nit és el fet de travessar prats d’herba, aquesta està molt humida i et deixa els peus xops durant moltes hores, cultiu ideal per ampolles i llagues. Passo la nit com puc fent alguna becaina a la recerca d’alguna pedra, garatge o similar.
Dia 7
A primera hora del matí arribo al poble de Padling. Només voldria prendre un cafè i una pasta per creure que sóc persona, però no crec que hi hagi res obert. De sobte veig sortir en Joan del que sembla un forn o botiga de queviures. El crido i es queda amb mi mentre prenc un meravellós cafè i una pasta deliciosa. Animats i junts iniciem aquest meravellós dia. Ens esperen encara uns 2500m de desnivell positiu, no pas per terreny tècnic, però tenint en compte el que portem encara que sigui pista desgasta molt el puja i baixa. Em torno a separar d’en Joan unes quantes hores. És curiós, els nostres ritmes són diferents però la suma de temps al final dona com a resultat que anem a estones junts i a estones separats, però arribem a les bases amb poques hores de diferència.
El dia va passant i poc a poc, entre boscos i prats ens anem apropant al cims de les muntanyes Rauher Kulm, Klausenstein i Hirschestein, on trobem estacions d’esquí i un prat agraït per córrer. Amb les darreres llums i, després de patir de peus i cames, arribem a la base de vida de St. Englmar. El que queda de nosaltres es ben diferent del que va començar aquesta cursa fa gairebé set dies. Durant aquesta etapa, veient que m’havia equivocat amb el tema sabatilles, vaig enviar un missatge en Michael perquè fes el possible per portar-me les que m’anaven bé a St. Englmar. Resultat negatiu. També li vaig demanar, ja que en carrera es suposava que hi havia un fisio de tenir-lo a la base de vida. Resultat negatiu. Aquests dos factors van fer que en arribar aquí la meva moral estigués pel terra, estava destrossat tant física com psicològicament i no veia una sortida gens clara, sobretot a nivell físic. Faig el que puc amb la dutxa, cremes, tippings, genollera i medicaments. Quedem amb en Joan de dormir 2-3 hores i atacar el tram final abans que comenci el divendres.
Dia 8
L’última etapa realment va ser agònica per vàries raons. La primera el quilometratge, 123kms fins a meta des de St. Englmar. La segona, el temps del que disposàvem; en Joan Trabal i jo vam sortir a les 23:00 hores de dijous des de St. Englmar i teníem fins les 12:00 de dissabte. Sembla molt (37h), però quan el físic l’has portat ja al límit us asseguro que és molt poc temps. Les hores passen a una velocitat endimoniadament lenta. A les 6:30 de la matinada he fet 25km i em queden 100km gairebé.
En Joan no ho deu haver passat tampoc molt bé amb la son perquè l’atrapo i tornem a anar junts. Entre xerrar per matar la son, el cansament i el sol que ens escalfa no ens adonem i deixem el track per fer una volta que ens fa perdre més d’una hora i la quarta posició en favor del danés Kim Rasmussen i l’alemany Mathias Schramm als quals seguim en retornar al track. Decideixo anar darrera d’ells i espero que en Joan faci la goma i m’atrapi, però no serà així i ja no el tornaré a veure fins el final.
De cop i volta deixo de veure els dos corredors que tenen assistència en tota la cursa i en veig un altre que em resulta familiar. Al cap d’una estona reconec en Oriol Cajigós, que ens ha avançat en la volta que hem fet. Anirem junts fins el final. Estem en una zona de pistes entre boscs molt monòtona, els km sembla que no passen i el temps vola. A la tarda atrapem a l’Ana Orsi i la seva assistència. Anirem amb ella, però haurem d’anar ràpid si volem seguir-la. Arribant a Falkenstein -612km- la cama es bloqueja i em veig incapaç de seguir-la. Rumio abandonar. El temps que queda és just per algú que no pot caminar pràcticament. L’Oriol m’encoratja a seguir i finalment decideixo de donar-me una última oportunitat. Amenaça tempesta, així que ens espavilem sense que a l’avituallament ens hagin donat res. Per sorpresa nostra 4km endavant trobem l’assistència d’un altre corredor que ens ofereix el sopar. L’acceptem de bon grat i afrontem la nit que sembla serà plujosa.
Ja fosc ens endinsem en un seguit de tobogans per senders i pistes de bosc no molt complicades però inacabables. Passada la mitjanit ens fiquem a l’interior d’una cova per fer un vivac i dormir una mica. Al cap d’una hora continuem amb la mateixa tònica, a aquestes alçades funcionem en mode pilot automàtic donant tombs un darrera de l’altre d’un costat a l’altre de la pista. En arribar a Reichenbach -635km- ens fan el darrer control horari i un avituallament espectacular de barretes, galetes, llaminadures i mantes per dormir.
Dia 9
Anem pels darrers 31km, gairebé tot pista. El cap només pensa en dormir. Les hores passen i sembla que no arribem mai. Quan trenca l’alba l’Ana decideix dormir una mica i l’Oriol i jo no tenim la confiança per desafiar el crono d’aquesta manera. Volem anar a tir segur. Els darrers quilòmetres són agònics. L’Oriol està més fort que jo i ja no puc suportar el mal de peus ni el genoll. Li vaig fent la goma, però no vull separar-me d’ell perquè sé que no seria capaç d’aguantar sol el ritme. Hem d’estar molt atents perquè el final de carrera és una trampa: el track porta una direcció i els cartells una altra. Hem de fer cas al track i sembla que ens en sortim. Quan falten dos quilòmetres pel final, la furgoneta d’en Michael ens ve a rebre i ens acompanya uns centenars de metres. Darrera de l’Oriol començo a plorar com un nen. Ara sí que ho veig, quantes vegades he volgut abandonar perquè em feia mal la cama, els peus, tenia son o simplement el cansament em superava, però a cada volta una veu m’encoratjava a seguir i em deia que podia aconseguir-ho. Un repte que m’ha portat al meu límit físic i mental. En arribar em faig una abraçada amb l’Oriol volent mostrar-li el meu agraïment. Finishers en 188h i 10 min.
Però la persona que m’ha acompanyat els 665km no està aquí present, encara que ha estat amb mí a cada pas i aixecant-me en cada entrebanc, acompanyant-me en cada pujada i cada km solitari, com un amulet Gràcies Diego. Des d’aquí vull mostrar la meva més absoluta admiració a tots els que vam compondre “l’expedició” de corredors catalans que aquest any hem afrontat la Goldsteig. No per no acabar-la deixen de ser autèntics guerrers que s’han posat a prova en mil batalles. De manera simbòlica, Michael el director de la prova, t’atorga el títol de finisher sobre la distància a la qual aconsegueixes arribar, encara que no participis en aquesta carrera. Així aquest any són finishers de la Goldsteig 661km: Oriol Cajigós i Alfredo Corralero, de la 488km: Joan Trabal i Dani Ramells, de la 166km: Llorenç Reixach (ja inscrit en la edició 2019, no escarmenta). Els únics que no van poder completar cap distància van ser Xavier Arimon i Jordi Anglis, per diferents problemes.
