L’ultrafondista català Marc Ollé Bernades (Club Excta. Uecanoia) va completar el circuit de la Porta del Cel en condicions hivernals amb un temps de 17 hores i 41 minuts, convertint-se en el primer en aconseguir-ho.
La fita es va assolir tot just farà un any, el 13 de novembre de 2020. Tot i la data tardorenca, les condicions van ser plenament hivernals, amb temperatures gèlides i un mantell de neu que en alguns punts superava el mig metre de neu, sobretot a la part nord del Sotllo i la Pica. Condicions semblants a les que podem trobar ara mateix, que tot i ser tardor ja presenta tots els ingredients hivernals.
“Volia enllaçar la ruta coronant tots els seus cims (versió complerta) en solitari i amb condicions hivernals, amb poques hores de llum, fred, neu i refugis tancats. I a la vegada, un acte reivindicatiu en contra de la massificació que trobem a la muntanya durant l’estiu. L’objectiu no era fer-ho ràpid, sinó simplement poder realitzar-ho”, explica Ollé.
El punt d’inici va ser a Tavascan i el sentit de la marxa va ser antihorari, al revés de com s’acostuma a fer a l’estiu.
“Sortiem a les 12 de la nit de Tavascan, direcció anti-horaria. Només amb lo que portàvem a sobre, menjar, beure i equipament indispensable per sobreviure en cas de condicions adverses. Les temperatures eren baixes, gèlides, amb un vent que comença a mostrar les urpes, arribant a la Roca Cigalera. El terreny està pràcticament cobert per una capa de gel i ens obliga a posar-nos els grampons.
Anem fent, a bon ritme fins a Baborte, allà parem un moment i seguim avall fins als peus de la Vall Ferrera, prenent molt de compte amb el gel. Arribem al refugi de Vallferrera i parem a menjar i omplir una mica d’aigua del riu. Seguim direcció port del Sotllo, ja amb gran quantitat de neu. Allà pateixo una relliscada que m’envia directament al riu, no podia cometre cap error amb aquesta zona per les temperatures i el que tardaria en arribar a un lloc que em pugui venir a buscar algú. I just allà una de bona, peu gelat, em canvio el mitjó, torno a posar polaines i intento augmentar el ritme per escalfar el peu. A una alçada d’uns 2.000m comença un mantell continu de neu, verge encara en la seva cara nord, que ens arriba a la cintura en algun moment. El fred als peus és molt alt però seguim. Pugem amunt, el Toni va directe a la Pica i jo pujo al Verdaguer per complementar la ruta sencera. A la Pica ens permetem una parada de 30min ja que just para el vent. Es fa de dia, i la sortida de sol ens impressiona amb el seu joc de colors taronges, blaus i blancs difuminant el cel i la muntanya. Baixem molt ràpid avall fins a Pinet, ens ho coneixem i la neu aquí ens ajuda.
A partir de Pinet ve una de les zones més salvatges i perdudes de la ruta, tot i així entre l’experiència acumulada entre tots dos anem trobant fàcilment i interpretant el rumb a seguir. Allà tant el Toni com jo comencem a tenir problemes estomacals, el fred fa que ens descuidem de l’alimentació i comencem a entrar en el bucle que costa alimentar-nos i el cos nota la falta d’energia. Encara queda molt però tenim la part més complicada feta. Seguirem trobant neu però ja no tanta.
Arribem justos als estanys de Romedo, bastant justos ja pensant en saltar a la part de Certascan. Allà els dos arribem una mica delicats. Just ens espera la Georgina per si ens passa alguna cosa. Tot i ser una decisió difícil, el Toni decideix retirar-se i tornar a Tavascan. Jo, tossut i acceptant el patiment, decideixo continuar. La Georgina decideix acompanyar-me, encara queda pujar el Certascan. Arribem allà completant ara sí tots els cims! I ja és costa avall, vaig just de forces, em limita la panxa, l’estomac, no pas les cames, se’m fa dur, però la Georgina m’ho fa fer més amè. Arribem a les Bordes, després a Graus, i ja m’emociono sabent que he completat un dels reptes de la meva vida.”
La Porta del Cel és un circuit que enllaça 4 refugis: el de Certascan, Pinet, Vallferrera i el del càmping masia Bordes de Graus. Passa pel poble de Tavascan i fa un recorregut pel Parc Natural de l’Alt Pirineu i l’ Ariège, i puja cims emblemàtics com La Pica d’Estats, Verdaguer, el Certascan o la Roca Cigalera. El desnivell acumulat és de més de 6.000 metres amb una distància d’uns 65 km.
