Hi ha victòries que no només decideixen un podi, sinó que reordenen el relat d’un esport i d’un país. L’or olímpic d’Oriol Cardona als Jocs Olímpics d’Hivern de Milà-Cortina 2026 pertany a aquesta categoria. No és una medalla més. És una fita fundacional. Un abans i un després.
Amb una actuació impecable en la final del sprint d’esquí de muntanya, Cardona no només es va proclamar campió olímpic en l’estrena del skimo al programa olímpic, sinó que s’afegeix al selecte grup de campions amb esquís, on només hi constava el nord-català Martin Fourcade (2014 i 2018) i el mític Paquito Fernández Ochoa, a Sapporo 1972.
L’or més esperat… i el més difícil
Cardona arribava a Milà-Cortina amb l’etiqueta de favorit. Campió del món, dominador habitual de la Copa del Món, referència absoluta del skimo internacional. Però l’olimpisme no perdona ni els currículums ni les estadístiques. Només compta el moment. I el català el va saber llegir com els grans.
En una final decidida per detalls mínims —transicions quirúrgiques, descensos agressius, sang freda en l’últim tram—, Cardona va demostrar per què és un corredor total: físic, tècnic i mental. Sense estridències. Sense errors. Amb la precisió de qui porta anys competint en entorns on cada segon és frontera.
“Aquest or no és només meu”
A l’arribada, amb el gest encara incrèdul i l’emoció continguda, Cardona va posar paraules a una victòria que pesa més pel que representa que pel que brilla: “Costa molt arribar fins aquí. Aquest or no és només meu, és de tota la gent que fa anys que empeny l’esquí de muntanya perquè sigui reconegut”, va afirmar. I va afegir, amb la veu ja trencada: “Som un esport petit, però avui hem demostrat que podem competir al màxim nivell del món”.
Més que una medalla: el reconeixement d’un esport
Aquest or té un valor afegit que va més enllà del metall. És la consagració olímpica de l’esquí de muntanya, un esport nascut lluny dels focus, arrelat a la cultura alpina, a les valls i als refugis, i que durant dècades ha viscut a la perifèria del gran relat esportiu.
Que el primer campió olímpic masculí de skimo sigui un català no és casualitat. És el resultat d’un ecosistema de muntanya, de clubs, entrenadors i corredors que han construït excel·lència sense soroll. Aquest or legitima anys de resistència silenciosa.
Un triomf que parla en plural
Tot i que el protagonisme és individual, la victòria de Cardona parla en plural. Parla d’una generació que ha situat Catalunya i l’Estat espanyol al mapa mundial dels esports de muntanya. Parla d’un model de formació que ha apostat per l’alt rendiment en disciplines minoritàries. I parla, també, d’un futur que s’obre.
Per primera vegada, el skimo ja no haurà d’explicar què és. Ja té un campió olímpic. I un referent global.
Un debut olímpic que confirma una generació
La jornada històrica per a l’esquí de muntanya català es va completar amb dues actuacions de gran valor. El berguedà Ot Ferrer va signar una cinquena posició de molt mèrit en una final d’altíssim nivell, confirmant-se com una realitat competitiva en l’escena internacional. En categoria femenina, Anna Alonso va pujar al podi amb una medalla de bronze que reforça el pes específic de l’equip català i espanyol en aquest debut olímpic.
Tres noms, tres resultats, un mateix missatge: l’esquí de muntanya ja no és una promesa. A Milà-Cortina, amb l’or d’Oriol Cardona al capdavant, va quedar definitivament escrit a l’Olimp.
