Dos dies, set hores i quaranta-nou minuts. Aquest és el temps que ha necessitat Manu Vilaseca per creuar la meta de la Bigfoot 200, la cursa més salvatge i remota de la Triple Crown de les 200 milles. Un esforç titànic que l’ha portat fins a la segona posició, només cinquanta minuts darrere d’una llegenda com Ashley Poulson.
Aquesta és la segona cursa de la Triple Crown que la corredora brasilera establerta a Moià afegeix al seu palmarès, i ho fa amb un registre que impressiona: tres participacions en curses de 200 milles o més, tres podis. Una estadística que la confirma, sense cap dubte, com una de les grans especialistes mundials en aquesta distància extrema.
A l’estat de Washington, Vilaseca va sortir fidel a la seva estratègia: sense presses, deixant que les primeres hores posessin cada corredora al seu lloc. Del Top5 inicial, va passar a tercera, i ja en el tram final va escalar fins a la segona posició, amb el lideratge a tocar. Tan a tocar que la diferència final amb Poulson, guanyadora de la Badwater 135 i d’altres mítiques, va ser de menys d’una hora.
Vilaseca ha interioritzat com pocs el ritme i la mentalitat que exigeixen les 200 milles: saber patir, saber esperar i saber estar sola. A la Bigfoot, va completar les primeres 100 milles sense pacers ni acompanyants, immersa en una cursa allunyada de la civilització, on cada avituallament és un petit miracle i on l’assistència externa és mínima.
Amb Tahoe i Bigfoot ja superades, només queda un últim escenari per culminar la gesta: a l’octubre, a la mítica Moab 240, Manu Vilaseca pot escriure una de les pàgines més grans de la història recent de l’ultratrail. I si alguna cosa ha deixat clar aquest cap de setmana, és que està preparada per fer-ho.
