El Tor des Glaciers de Mònica Guilera

La vilafranquina es va convertir en la primera corredora espanyola en finalitzar la brutal cursa alpina de 450 quilòmetres i 37.000m de desnivell positiu

1058

El Tor des Géants ha esdevingut, al llarg dels anys, en un autèntic repte. 350 quilòmetres a través de la Vall d’Aosta travessant valls i colls alpins de més de 3.000 d’alçada, es configura com una empresa difícil que posa a prova l’esforç i tenacitat dels corredors amants de la llarga distància. En 2019, els organitzadors van decidir donar-li una volta de rosca més a tal aventura, afegint una nova modalitat amb més quilòmetres, tecnicitat, sense senyalització específica i on l’ús de l’experiència orientativa a través de la navegació GPS és un requisit indispensable. Així naixia el Tor des Glaciers.

Si el Tor des Géants és ja de per si un repte majúscul, aquesta s’emporta la palma. Completar els seus 450km i 37.000m de desnivell positiu a través de les Vies Altes nº 3 i 4 és una autèntica quimera, només és a l’abast dels més preparats. En les tres edicions celebrades només 128 corredors han pogut cercar la línia d’arribada de Courmayeur. D’aquests, vuit espanyols.

La vilafranquina Mònica Guilera es va convertir el passat 16 de setembre en la primera corredora estatal en completar Tor des Glaciers. A més, ho va fer classificant-se en cinquena posició femenina. Tot i no tenir un desenllaç com ella voldria -l’organització va decidir neutralitzar els últims 20 quilòmetres per mal temps-, la seva experiència, rauxa i tossudesa la van dur a conquerir els Alps italians. Ens relata, en primera persona i a mode de diari, la seva vivència a Tor des Glaciers:

Dia 1

Sortida amb frontals a punt, tot seguint el recorregut invers de l’UTMB fins al refugi Elisabetta. Un collet i cap a la Thule, preparada per enfilar el Rifugio Deffeyes (42km). Allà em poso a roda amb les messis de les curses de llarga distància, com na Marina Planaval i Nicky Spinks. No m’ho puc creure. El ritme és còmode, podria més però no tinc valor de passar-les. Segueixo allà a la pujada però elles paren a un refugi i jo tiro… Merda, pressió, m’he posat segona i còmoda (sóc conscient que posar-te segona al km50 d’una cursa de 450km es com al km1 d’una 10k).

Merda, dalt el coll de Planaval (3.100m) es posa a nevar amb força, tot gelat; és un coll tipus Contraix. Plego els pals i baixo per blocs de pedra molt drets. Algunes relliscades fan que abaixi el ritme. Allà m’atrapa en Luca Papi i el segueixo. No estic al meu lloc de cursa, és clar. Però no vaig malament.

Dia 2

Arribo a Planaval de dia i enfilo cap el Rifugio de Angeli, a 3.100m, on em trobo a dos companys del club: na Anna Mongay i en Cesc Gomez. Baixem un tram junts i m’expliquen que la nit ha fet mal, molta gent perjudicada pel fred inesperat de la nit. Encara tinc les puntes dels dits adormits.
Segueixo baixant, fent un tomb innecessari per a veure el maquíssim Llac Grado.

Veig l’Albert, faig una petita becaina de cinc minuts i tiro cap al refu Bezzi. Decideixo no passar la nit sola i… quan surten uns, engoleixo el plat de pasta i.. arranco darrera seu. Aquesta nit em toquen dos collets de 3.000m amb un parell de passos de cadenes.. Ostres, aquests tios s’han equivocat de ruta: els crido.. reculen però pinta que, o bé afluixo, o bé vaig sola.. Navegar moltes hores cansa el cap. Faig el coll de Barassac (3.100m) soleta sense veure llums. Descens ràpid cap al Rifugio Benevole on tinc la super assistència dels companys del CEP. Menjo i dormo, tot donant la consigna que m’avisin quan surti algú. No vull fer la nit sola. Ara si, m’enganxo a un noi madrileny, Enrique, i enfilem al coll Rosse.

La baixada és molt ràpida i es queda enrere; però s’enganxa a mi un francès. Encara que navegui, la companyia et dona seguretat. Arribem al refugi Nivolet. Algun cop hi he vingut. És un espai impressionant: un llac, un planell com un camp de golf a 2.500m d’alçada. Sopo, o no sé que s’ha de dir que faig, i apa, a córrer cinc quilòmetres de pla a 2.500m, per després baixar fins a Pont on dormiré amb l’Albert que em fa una magnífica assistència. Fa molt aire i molt gèlid, que talla com una fulla d’afaitar.

Arribo a Pont, punt de sortida per a fer l’ascens al Gran Paradiso. Ressopó (us pot semblar una bestiesa el que menjo, però el dèficit de desnivell de fred i de ritme és molt alt). Dormo dues hores i cap al refugi Victorio Emmanuel. Aquest tram el tinc memoritzat, ja que l’he fet més de 8 cops: el primer amb 8 anys, amb els meus pares, ja que llavors era el refugi amb més capacitat dels Alps.

Dia 3

Riureu. Son les 7 matí i estic menjant una lasanya i pasta. No patiu, he perdut pes a la cursa. Segueixo deu quilòmetres de puja i baixa cap el refugi Chabod, llavors retorno a menjar i.. a poc a poc enfilo al Gran Pas de Neyron, el pas més tècnic de la cursa: exposat, vertical i amb els quilòmetres que portem no és gaire agraït.

Descens del pas i després pedregam i arribo a un riu. Al creuar-lo, pam!, caic, me.. bambes mullades, sang al nas, mal a l’espatlla (“caxun dena” només em queden 250km, noooo). Bé, anem a veure què s’hi pot fer ara.

A poc a poc pujo al coll de Louson, per després baixar d’una forma més o menys divertida fins a Sella on espero l’Albert amb sabatilles seques. No hi és.. ostres! Demano uns mitjons al refugi, poso paper de diari a les sabatilles, però tinc hora de sortida 19:30 màxim, perquè ara em toca un engorjat amb cadenes i exposat. No espero més a l’Albert i arranco. Segur que sortirà de cara a la baixada. Passo l’engorjat i ens trobem. Canvio les sabatilles ja que sinó em faré una destrossa als peus. I seguim cap avall. Em fa ràbia no tenir cames per córrer més ràpid. Ara toquen vuit quilòmetres bons però vaig a trote ultra per arribar a Cogne. Avituallament ràpid i a dormir a dalt, a Grausson, un refugi maquíssim, on menjo i dormo dues hores. Ara toquen dos colls i una llarga baixada cap a Chardoney. Allà hi ha avituallament del Tor des Géants, però molt escàs. Em faig els peus i amunt; ara guerra!!!

Coll de la Frigola un dels colls més durs de la meva vida. Llarg, pedregós i la baixada encara pitjor, amb pedra, pedra i més pedra. Un mal son al km 200. Ara sí, després de la baixada un llarg pla i un km vertical per arribar al refugi Retentorio. Dino, bereno o no sé què faig. Dormo 30 minuts i… amunt. Toca un dur ascens de 1.000m en només tres quilòmetres.

Dia 4

Es torna a fer de nit a un lloc de cadenes i flanquejos de difícil navegació. Arribo al refugi Bonze; em diuen que vaig tercera? Baixada llarga, mullada i dreta fins a Donnas. Es fa eterna. Però allà dormiré a la base de vida amb l’Albert. Ostres quin xoc! Jo anava sola i allà em trobo amb els primers del Tor des Geants. Molta gent, quin estrès! Vull tornar a la soledat.. tranquil·la, dorm, que ja hi tornaràs.

Enfilo a Pelvoux on hi ha l’home del “mazo”, Aostano, tocant files d’esquellots. Menjo i… l’eterna pujada que durarà tot el matí fins a Coda, a 2900m d’altitud. Abans de Coda (símbol que et diu q estàs a mitja cursa) hi ha unes cadenes i una llarga cresta per arribar tota sola, a poc a poc, sota molta calor. Vaig avançant sense trobar sentit d’estar a mitja cursa amb 225km per davant, però sempre amunt. Ara toca un puja i baixa fins al refugi de Barma, on hi arribo força cansada. Menjo polenta amb carn de cavall (espectacular). Dormo.

Dia 5: la pitjor nit de la meva vida

No puc explicar res, tinc molts buits. Tot el que ara explicaré són hipòtesis. Segueixo caminant tinc tres coll curts fins a Niel on hi ha l’Albert: coll del Lopu, coll de Malo i coll de la Vecchia. Entremig dos avituallaments TDG (són cabines de telèfon gegants on cuinen, s’hi pot dormir i també hi ha servei mèdic). Allà crec que entro a un avituallament i el metge em veu malament. Tinc febre i no tinc gana. El que menjo ho trec.. Tinc molt mal de cap, em pesen els pals i els braços, caic. Tinc al·lucinacions.

Un altre servei mèdic em tornen a aturar. La cosa no va bé. Crisi, he perdut el gps?!! No sé com arribo a Niel, però descanso en una habitació de luxe. Allà sí, amb l’ajuda de l’Albert, menjo, i surto cap a Gressoney. Travesso dos colls sota la pluja i la baixada és lenta. M’aturo a menjar a un mini refugi i em donen polenta amb xai. Flipa.

Arribo a Gressoney, punt que coincideix amb el TDG, i torna l’estrés. Per fi em puc dutxar (a les meves amigues és el que més els hi preocupa).

Dia 6: nit de boira

Surto de Gressoney a l’ocàs del dia. De seguida es fa de nit i la boira ens engoleix. Costa navegar amb el GPS, però per sort he après molt aquest últim any. Atrapo l’ únic corredor que tinc davant, l’Alan. Passem junts el Coll de Bettaforca i coll de la Bentolina Superior i fem un descens pedregós ben mullat per la boira. Quan el terreny es relaxa, trotem i xerrem. M’explica una mica de la seva vida i sobretot de la seva dona i com ho celebraran.

Pas a pas arribem al refugi Guies de Ayas. Sopo, però no tenen més llits. Els hi dic que m’és igual, que dormiré a terra una hora. Segueixo cap al coll de la Cime Blanca i pas a pas arribo a Cervinia. Aquí m’entra l’angoixa pels temps de pas i amb la sensació de que no ho aconseguiré. Arribo a Plan de Maison. Menjo i dormo. Quan porto vint minuts, un trepant em desperta! Noooooo, no pot ser. Em desperto emprenyada i surto. Però la següent nit està molt lluny i la son em venç. Faig capcinades al costat del camí fins a la Finestre de Cervinia i fi de la eternitat de les pistes, però també fi de les belles imatges del Cervi.

Arribo a un nou refugi, menjo ràpid una sopa i segueixo cap a un nou coll, molt dret i equipat. Torna a ploure en la baixada.. no pot ser!!! Arribo a Prarayer molt ràpid, he corregut molt i em fa un avituallament de 10 l’Albert. Segueixo cap a Creste Seche on atacaré el Montgelé, penúltim 3.000 de la ruta.

Dia 7: les nits s’acaben

Arribo a Creste Seche, abans una ferrata que et fa tirar de braços amb 350 quilòmetres a les cames. Us asseguro que és com una via de dificultat d’escalada! però tinc temps de dormir suficient. Tres hores. Fa molt de fred i els nois del refugi recomanen no pujar el coll de nit. Així que tothom espera i dorm. Ho tinc clar, que després de la nit que m’han donat a Ressy i Cervinia dormiré i arrancaré per veure la sortida del sol a dalt el coll.

Surto tard. Se m’han enganxat els llençols.. i enfilo cap al segon tram més tècnic del Tor des Glaciers: Montgelé. Fa fred, em sorprèn lo àgil que vaig però culmino a dalt el coll i ara toca una baixada de blocs de pedres. Però el paisatge és genial. És llarg, trigo més en baixar que en pujar. Arribo a baix el llac, enfilo al Vivaco Redondo, quinze quilòmetres més i arribaré a Champillon. Just abans d’arribar, em trobo l’Albert diu que fa molt fred..i jo estic rostida! Pugem lentament al Champillon. Menjo i arrenco cap al coll. Des de dalt veig uns núvols que no m’agraden i accelero. Baixada ràpida. Arribo al coll de Baroso abans de fosquejar i amb molta boira.

Dia 8: l’èpica última nit

El coll de Baroso és presenta tècnic, amb grimpades curtes i flanquejos exposats. Neva i venta molt.
Vull que s’acabi!! Giro cap a Suïssa, allà més aigua i molta boira. Camino de baixada, lentament, fins arribar a l’asfalt de Gran San Bernardo. Allà apareix l’Albert, vull córrer i estar a cobert!! En aquesta cresta és on ha caigut la Marina Planaval..

A l’arribar a l’hotel italià menjo una pizza i descanso pensant que el temporal passarà. Però em llevo tot nevat, amb uns 5 cm a 2.800m, amb plena esperança d’acabar mentre tothom esta apàtic. Faig equip de 4 per atacar Malatrà (Luc, Stefan, dos francesos i en Mario; aquests anaven darrera meu però
s’han esgotat a la cresta de Baroso). Ens vestim. Sort que a la furgo tenim roba per fer tot el Tor des Geants amb tempesta.

Fem uns cinc quilòmetres i veiem que això no es viable, amb molta neu i lents. Truquem al següent refugi, el Frasati i ens diuen que el TDG passa per Malatrà però que Glaciers han retallat el recorregut i resseguiran el recorregut TDG fins a Courmayer. No ens donem per vençuts. Volem arribar i busquem solucions. Baixem uns quinze quilòmetres per carretera fins a Saint Remy, base de vida de TDG. I allà acaba la nostra aventura quan ens neutralitzen per mal temps. Tinc l’arc de meta a només vint quilòmetres. L’organització ens classifica com a finishers, però sento una buidor com si l’aventura hagi quedat incomplerta.

Escolta aquí l’entrevista del ‘Fem Muntanya’ a Mònica Guilera: