L’ultrafonista català Pablo Segura es va convertir el passat 22 de juliol en el cinquè corredor espanyol de la història en inscriure el seu nom com a finisher de la mítica prova nord-americana. La Hardrock 100 Endurance Run (Colorado, USA) és, sense dubte, una de les curses de 100 milles més emblemàtiques i exigents dels Estats Units, i considerada com una de les més difícils del món. Segura, amb un gran bagatge en proves d’ultrafons com Marathon des Sables, Tor des Géants i Batwater Ultramarathon, ens narra la seva experiència en primera persona.
Feia sis anys que intentava participar en aquesta cursa. Probablement és una de les mes difícils d’accés donat que cada any només 144 corredors privilegiats poden formar part, dels quals una petita part son rookies o novells. Així que cal tenir paciència. Recordo que vaig viure el sorteig via online i va ser una sorpresa inoblidable. Arrel de la possibilitat de córrer, vam començar a muntar la complicada logística necessària: vols a Durango, cotxe de lloguer per la cursa, etc. L’Ester seria la directora de l’equip i de seguida vam pensar en la Noelia per a fer de pacer o acompanyant. Portar aquesta figura és molt recomanable i després de l’experiència diria que fonamental. Nosaltres vam marcar la diferencia amb un sol pacer, fet que als corredors locals els hi semblava estrany.
Amb diversos problemes de viatge, arribem a Silverton. Un poble maquíssim i petit dins un paisatge meravellós. La mala noticia es que Silverton està a quasi 3.000m d’alçada i es nota. Ens fem una mica famosos per ser de fora, sense maletes i amb poca aclimatació, jeje. Entrem en contacte amb l´organització i tot respon a les expectatives. Tothom es molt amable i de forma personalitzada per cada corredor. Molt lluny de les cues d’una UTMB, Hardrock exposa una altre forma i estil. Tot es molt casolà i super cuidat. Ens animem molt veient aquest estil que encaixa amb nosaltres al 100%.
Arriba el dia de la cursa i ens adonem que l’estètica del corredor es prou diferent de la nostra: Corredors amb camisa de quadres, pantalons no massa tècnics o llanterna de mà en comptes de frontal, per posar uns exemples. La sortida és al mig del carrer sense linia de sortida clara i amb molts familiars pel mig. Ens donem petons i sé que Ester i Noelia em seguiran milla a milla fins l’entrada com pacer a meitat de cursa a Ouray.
10,9,8,……….,3,2,1 start! Sortim molt lents i em poso involuntàriament cap la posició 10. Deixo passar uns quants a la primera pujada i de seguida veig el que passarà tot el dia. M’ofego de forma molesta a qualsevol pujada i després corro bé a les baixades. El terreny pla no existeix a Hardrock. Primer riu a un quilòmetre de la sortida i cap amunt. Vaig més o menys en la posició 50 i comença la primera pujada. Em poso a roda d’uns corredors locals amb experiència. Realment pujo bé i em noto molt animat. Primera baixada forta i començo a passar corredors encara que em freno una mica ja que acabem de començar. Final de la primera pujada i una dona ofereix xocolata a canvi d’un petó, complint amb la tradició.
La segona i tercera pujada es fan molt fragoses. Comença a fer calor i pujo fatal amb problemes de cadència respiratòria, ja que totes les pujades freguen els 4.000m d’alçada. La baixada de la tercera és autèntica. Realment empinada i tots pel terra. Arribo a Telluride i veig a l’Ester i Noelia. Això sempre anima molt. De Telluride pugem a la mítica Kroegers Canteen. És realment un moment inoblidable. Quatre voluntaris et cuiden i mimem com mai. Ja estem a més de 4.000m i tenim espai per quatre corredors (first in-first out). Una de les voluntàries és Anna Frost que, molt amable, em dona el que vulgui. Tot un luxe.
La baixada amb corda és imprescindible i cap a Ouray a trobar-me amb el meu equip. Aquí entrarà la Noelia. Vaig baixar amb un corredor americà que participava per dissetena vegada, tot un referent que m’explicava que la pujada després d’Ouray seria “hard. Take control over yourself and use your pacer to climb it, Pablo”. Absolutament cert. La pujada després d’Ouray com punt quasi entremig de la cursa és dura i llarga. D’aquí surto amb la Noelia i ella comprovarà de seguida que vaig tocat de respiració. Em quedo a les primeres de canvi i ella adequarà el seu ritme de forma molt intel·ligent per pujar-me mica en mica. L’experiència és un grau i ella la té. La pujada és llarga, molt llarga i de nit, lo qual sempre dona un plus. Malgrat tot aquí vam gaudir del moment més maco de tota la cursa. Tancant els frontals vam assistir a un espectacle inoblidable amb un cel espectacular sense contaminació lumínica i serenor. Era el nostre particular Shangri La. Curiosament no vaig tenir cap moment de somnolència però van aparèixer problemes digestius. El meu equip ja em coneix i saben que no passa res. Cal acostumar-se.
Arribem a la base del top of the rock (4.300m) a primera hora i comença la meva crisis. No em trobo be pujant i paro sovint. Si no hagués estat per la Noelia no se si hagués pujat. Ella em tiba una mica i al final arribem a dalt amb molta alegria. Una foto als 4.300m d’altitud i a córrer cap a la vall. A partir d aquí ens vam preocupar molt perquè havíem quedat amb l’Ester a Sherman però no apareix. L’Ester no falla mai i això ens preocupa i molt. La cobertura per mòbils es inexistent i encara que fem ús d’un parell de corredors i els seus mòbils no tenim èxit. Es fa molt llarg aquest tros i la calor apreta molt per deixar pas a la primera tempesta. Ens abriguem i avancem però el final no pinta fàcil i després d’ una llarga pujada de més de dues hores comença a caure una dura tempesta amb aparell elèctric. A nosaltres no ens preocupen molt els llamps però veiem que altres corredors es llencen a terra de forma constant. La muntanya mana. Quasi començant la baixada comença la pedregada i resulta impossible avançar. Tota la cursa s’atura voluntàriament i ens fiquem mitja hora sota la manta tèrmica. Molt fred després de molta calor, això és Hardrock. No és un tema èpic tant de moda i que detesto. Nosaltres paguem per estar aquí però realment no ho passem bé perquè ens ha agafat en un mal lloc i la baixada de temperatures és considerable. Si dura molt tindrem problemes. Afortunadament escampa una mica i comencem a córrer morts de fred. Al darrer avituallament per fi trobem a l’Ester. Ha passat el seu particular Via Crucis per seguir la cursa per aquestes carreteres i algun ensurt amb cérvols que viuen allà.
Darrera pujada llarga i dura. Jo vaig una bastant cansat i la Noelia continua al davant meu a ritme que puc seguir. Res serà mes reconfortant que fer cim després de tres hores per començar la darrera baixada. Aquest és el nostre terreny. Baixem corrents i passem uns deu corredors i molt animats cap a meta. Un tram molt llarg per dins el bosc, però per fi cerquem Silverton. Dues o tres persones a meta i una sincera encaixada de mans del director de cursa. Petó a la pedra i com deia Joe Zucker “el moment mes feliç a la meva vida”. Realment HR100 és Wild & Tough com prometen.
No vull acabar sense fer menció a la meva dona l’Ester i la Noelia. Sense elles res hagués estat possible. Em vaig sentir molt protegit durant totes les hores com a conseqüència de la seva feina. Des de el primer segon va quedar clar que havíem vingut a treballar de principi a fi. Never forget.
