No hi va haver arribades ni celebracions. Només silenci. L’edició 2026 de la Barkley Marathons es va tancar amb un veredicte implacable: cap dels participants va completar les cinc voltes. Una vegada més, la cursa més indomable del món va recordar que aquí no hi ha vencedors, només supervivents parcials.
Celebrada de manera excepcional a mitjans de febrer, la prova va endurir encara més el seu caràcter. El fred, la pluja, el fang i la boira van convertir els boscos del Frozen Head State Park en un escenari hostil, amb menys hores de llum i una navegació extremadament delicada. En un recorregut sense marques ni GPS, qualsevol error es pagava car.
Una cursa que destrueix des del primer bucle
Des del primer moment, el Barkley 2026 va mostrar les dents. El degoteig d’abandonaments va ser constant ja a la primera volta, amb el corn anunciant retirades abans del previst. El terreny xop, les pujades explosives i les baixades fora de traça van convertir cada quilòmetre en una lluita.
Només quatre corredors van aconseguir completar dues voltes dins el temps límit: Sébastien Raichon, Mathieu Blanchard, Damian Hall i Max King. Quatre noms amb experiència contrastada que, malgrat tot, van acabar sucumbint a la tercera volta, el filtre definitiu de la prova.
Blanchard i King van abandonar exhausts. Hall va tornar sense totes les pàgines necessàries per validar el bucle. Només Raichon va completar la tercera volta dins les 40 hores, aturant el cronòmetre en 38h05’46’’, assolint així el reconeixement del Fun Run. No hi havia, però, marge real per continuar.
Quan el recorregut és el protagonista
Amb el temps límit per iniciar la quarta volta ja superat, el missatge era clar: la Barkley Marathons 2026 acabava sense finishers. No és una anomalia, sinó part de l’essència d’una cursa que només ha vist una vintena de finalitzacions completes des de la seva creació.
Darrere d’aquesta filosofia hi ha la figura de Gary Cantrell, arquitecte d’una prova que es resisteix a qualsevol normalització. Sense concessions, sense adaptacions, sense garanties. La Barkley no vol ser domada.
L’edició 2026 no deixarà imatges de meta, però sí una certesa incòmoda per a l’ultrafons modern: encara existeixen curses on la muntanya té l’última paraula. I gairebé sempre diu que no.
