Les maratons per muntanya van arrelar amb força durant la dècada dels 90 i aviat es van convertir en curses de referència. El tret diferencial de la distància olímpica traslladada a la muntanya va ser la seva durada, molt més llarga que l’asfalt, i el poder assolir fites fins ara desconegudes, com per exemple coronar el cim de l’Aneto des del mateix poble de Benasc (Nike Aneto X-Treme Marathon 1997-1999).
A Catalunya, les primeres en sorgir van ser la Primera Marató de Muntanya de Catalunya (Sant Llorenç Savall) l’any 1995 o la desaparescuda Marató de Muntanya de la Catalunya Central (Manresa) al 1997, entre d’altres. Actualment tenim bona salut al respecte i comptem fins a quaranta maratons per muntanya a Catalunya en aquest 2018 (descarregueu el calendari en aquest enllaç). Noms com Kiku Soler, Joan Cardona, Òscar Balcells, Pep Ollé, Agnès Riera, Emma Roca, Teresa Forn o Teresa Roca van emergir com els grans dominadors de la distància en l’època.
L’origen del concepte skyrunning
D’acord amb la International Trail Running Association (ITRA), s’enten per trail running o cursa per muntanya aquella que es realitza pel medi natural, com boscos i muntanyes, i no tingui més d’un 30% d’asfalt. El concepte skyrunning és una evolució d’aquestes curses per muntanya, que apareixen precisament a la dècada dels 90 gràcies a corredors com l’italià Marino Giacometti, i engloba aquelles curses per muntanya menors de 50km, que transcorren en llocs lleugerament inferiors als 2.000m d’alçada i d’una duració inferior a cinc hores pel primer classificat. El recorregut en asfalt ha de ser inferior al 15% del recorregut i cal que inclogui una pendent del 13%.
L’ skyrunning es divideix en dos proves diferents: skyrace i sky marathon. Les skyrace engloben aquelles curses majors de 20km comptant les premises anteriors i un ascens vertical sempre major als 1.300m amb un 5% de tolerància. L’skyrace es converteix en sky marathon quan el temps del guanyador de la prova compren entre les 3 i 5 hores amb una distància mínima de 30km i un ascens vertical mínim de 2.000m.
Parlem de rècords
Tot i que en curses per muntanya parlar de temps establerts és una quimera, ja que no es pot establir un patró que serveixi com a norma general per la diferència de terreny entre unes i altres, podem veure com també s’assoleixen unes velocitats prou importants com per tenir-les en compte. En aquesta infografia podem veure els millors temps establerts fins al dia d’avui:
Foto portada ©Jordi Santacana Fotografia
