L’alta muntanya no fa concessions. Pot ser un escenari d’una bellesa colpidora i, alhora, un terreny hostil i perillós. L’edició 2025 de l’Olla de Núria ho ha recordat amb contundència: pluja, calamarsa, vent i llamps van convertir una de les curses més estimades del calendari en un exercici de gestió de riscos i decisions difícils.
El debat ha esclatat ràpidament: s’hauria d’haver suspès? Es va arriscar massa? La resposta no és senzilla, però cal analitzar-la amb calma, lluny del soroll i la visceralitat.
Els fets
La previsió meteorològica confirmava l’adversitat dies abans de la celebració de la prova. L’organització va actuar amb previsió i el mateix divendres va comunicar als corredors el canvi del recorregut inicial per minimitzar l’exposició a les zones més altes i exposades. Un nou itinerari de 17,6 km i 1.400 m+, amb pujada al Puigmal i baixada al santuari pel coll de Finestrelles, sumat a un petit bucle per l’Alberg de Núria.
Tot i així, el front es va avançar ràpidament (previsions del Meteocat indicaven estabilitat fins al migdia) i va sorprendre la cursa en ple desenvolupament. Davant l’arribada de la tempesta, els controls van tancar passos i els corredors van recular pel mateix camí on havien pujat, tot i que uns 150 corredors ja havien superat el Puigmal i van haver de cobrir el tram fins el coll de Finestrelles i la posterior baixada al santuari. Només els 20 primers corredors van realitzar el segon bucle. El resultat: cap incident greu i una gestió de seguretat que, sobre el paper, es pot considerar correcta.
Les paraules de l’organització
Les primeres declaracions de Pep Bisquert, codirector de la cursa, als micròfons de Rac1 van sonar excessivament defensives: “no hi va haver cap perill perquè hi havia un protocol de seguretat” o “no podem controlar els llamps”. Aquest discurs, tot i segurament benintencionat, contrasta amb la realitat: sí que hi havia perill, i la prova és que es va haver d’aturar.
El comunicat oficial posterior de l’organització, en canvi, va ser més equilibrat: explicació detallada del seguiment, descripció del protocol i una idea central que val la pena remarcar: aprendre per créixer i fer-ho millor. Aquest to és el camí correcte i clau per mantenir la confiança dels corredors.
La seguretat com a cultura, no com a tràmit
Hi ha un punt especialment delicat on hi ha corredors que es queixen per haver de portar roba d’abric. Aquest detall posa de manifest una realitat incòmoda: encara hi ha participants que perceben les mesures de seguretat com una nosa i no com una eina per protegir-se.
Això ens hauria de fer reflexionar com a comunitat. En curses d’alta muntanya, portar impermeable, tèrmic o guants no és un caprici: és una línia de vida. El debat no hauria de ser si aquestes mesures fan perdre segons, sinó com interioritzar que formen part indissociable de l’esport que estimem.
Suspendre o no suspendre?
És cert que suspendre una cursa com l’Olla de Núria és molt complicat. La logística, les inscripcions, la imatge i el vincle amb els corredors ho fan gairebé inviable. Però això no vol dir que no hagi de ser una opció real quan les condicions així ho exigeixen.
La decisió de retallar el recorregut i neutralitzar corredors va ser encertada i va evitar conseqüències. Però el debat continua: fins on hem d’acceptar l’epopeia i quan hem de posar un fre?
Conclusió: la muntanya té l’última paraula
L’Olla de Núria 2025 ha deixat lliçons valuoses. L’organització va actuar amb criteri i els protocols van funcionar. La cursa es va salvar i no hi va haver cap incident greu. Això és el que cal destacar.
Però també cal ser honestos: el perill hi era. La muntanya ens va recordar que, per molt que preparem protocols i retallem recorreguts, no ho podem controlar tot. El mèrit no és haver evitat el risc, sinó haver-lo gestionat amb eficàcia.
La seguretat no és negociable. No és un inconvenient logístic ni un tràmit incòmode: és l’essència que permet que aquest esport continuï sent apassionant sense convertir-se en temerari.
I quan el cel s’omple de llamps, la lliçó és inapel·lable: per damunt de corredors, organitzadors i protocols, la muntanya sempre té l’última paraula.
