Opinió: El trailrunning del futur

En Xevi Guinovart ens fa una reflexió sobre el futur del trailrunning ara que sembla que hem deixat la pandèmia enrere

439

En el passat, m’atreviria a titllar d’esportivament fatídic 2020, les reiterades i obligades, donades les circumstàncies, cancel·lacions d’esdeveniments, han passat una elevada factura a organitzacions, curses, corredors, i a tots els partícips que d’una o altra manera giren el seu dia a dia al voltant del nostre estimat esport.

Diuen els entesos que en tota crisi hi ha una oportunitat, així que no ha de ser tot pessimisme, aquesta crisi esportiva i emocional a la qual ens ha esclavitzat la pandèmia actual, també té el seu costat positiu. Digueu-me optimista, però cert és que aquest espai de temps allunyats de les competicions, i en alguns moments fins i tot de les nostres estimades muntanyes, ens ha permès veure i creure en una nova manera de practicar i viure el trailrunning. Organitzadors i corredors s’han reinventat a marxes forçades, potser accelerant un procés que ja alguns havien iniciat tímidament, amb una nova manera de competir contra nosaltres i els nostres rivals. Les curses “virtuals”, i permeteu-me les cometes, perquè la virtualitat del nom no encaixa amb la realitat d’aquests recorreguts on se sua de valent, són un exemple. Hem après a gaudir del nostre esforç i viure el nostre esport, deixant de banda la fanfarronada social, tan habitual de les xarxes, per a altres ocasions.

Cada vegada trobem més d’aquestes curses repartides per la geografia del nostre país, la gran majoria d’elles gratuïtes amb el suport d’alguna aplicació que proporciona una classificació en temps real, i majorment promocionades per ajuntaments, associacions de turisme o les mateixes organitzacions de curses “convencionals”, que les utilitzen per donar a conèixer el seu territori i evidentment per donar vida a zones rurals que saben de la força del turisme esportiu. Per a nosaltres, els corredors i corredores, suposa un gran incentiu per a conèixer nous racons del nostre país mentre practiquem el nostre esport, alhora que podem, en alguns casos, obtenir premis per la nostra participació. I qui sap, potser t’agradi tant que repetiràs el dia de la competició, perquè tampoc ens enganyem, si alguna cosa no poden aportar aquests recorreguts és l’ambient i les emocions que es viuen al dia D. I possiblement aquesta sigui la major raó per la que unes i altres conviuran en l’espai i temps d’un futur proper.

Però la frenada en sec de la vertiginosa època pre-covid, sobretot ens ha servit a la majoria per tenir temps per pensar en quin punt estem, i per descomptat per reflexionar cap a on es dirigeix ​​el nostre esport, que no hauria d’estar, sota cap concepte, exempt d’una lògica evolució. Perquè si no permetem l’evolució del nostre esport i els seus esportistes, serem els mateixos corredors els que signarem la seva sentència de mort, abandonant a l’ostracisme al costat d’aquells altres que únicament han estat modes temporals al llarg dels temps.

I com ha de ser aquest futur?

Les ja citades curses virtuals han arribat per quedar-se, són un gran format per conèixer nous territoris i satisfer les nostres necessitats competitives on i quan ens vingui de gust i, al mateix temps, es poden convertir en una interessant i saludable manera de dinamitzar i descentralitzar l’economia de molts pobles o comarques. Però no les hem d’entendre com a rivals de les curses convencionals tal com les coneixíem fins avui. Són totalment compatibles en l’espai i temps, i en un futur molt proper hauran de conviure sense major problema. I aquest potser serà un pas més per assentar el nostre esport i arribar a l’anhelat professionalisme, tant de corredors com dels diferents agents implicats en aquest esportiu circ.

Per als detractors, arribar a aquest punt significaria perdre l’essència del trail, perdre el seu romanticisme, encara que no hauria de ser així. El trail ha evolucionat des dels seus inicis, accelerant el pas en els últims anys, i si en aquests moments, els pioners d’això de córrer per la muntanya haguessin posat el crit al cel, tampoc seríem on som. És tremendament absurd posar pals a les rodes a un mateix. Hauríem de començar per mirar-nos el melic i deixar de criminalitzar les novetats que, provinguin d’on provinguin, es presenten amb la intenció de buscar dinamisme i aportar aire fresc.

El futur potser ens ofereixi curses únicament “pro”, reservades a aquest selecte grup, que els mortals aficionats haurem veure i gaudir com a espectadors, en directe a les mateixes muntanyes, o qui sap, si asseguts davant d’un televisor. Perquè de la mateixa manera que les cuses virtuals conviuran en breu amb les convencionals, cosa que semblava inviable fa pocs anys, les competicions professionals coexistiran amb l’actual format. No oblidem que per molts patrocinadors que hi hagi, els corredors aficionats som, i serem, qui dona vida a les curses. Seguirem corrent al costat dels nostres ídols, homes i dones, en molts racons de la nostra geografia, però hem d’acceptar que alguns d’aquests esdeveniments han de reconvertir-se per adaptar-se a la professionalització. Professionalització que, d’altra banda, ens beneficiarà a tots.

Televisar, esperem que arribi aquest moment, no és gens fàcil amb el model actual de competició, on abunden els racons de difícil accés per als equips d’emissió. Per això hauran d’evolucionar a un format més pràctic, sense perdre l’espectacle.

Algunes opcions passarien per recorreguts per etapes amb circuits que facilitin el seguiment, a manera de les grans voltes ciclistes. Ho vam veure a les Golden Trail Series de les Açores, on s’ha fet un pas de gegant en aquest aspecte. Altres models de competició televisiva podrien assemblar-se al cros atlètic, en recorreguts circulars on el trailrunner hagi de realitzar diverses voltes per completar la cursa. Aquest tipus de circuit, combinant zones tècniques i altres ràpides, ascensos intensos amb vertiginosos descensos, permetria un fàcil accés a el públic, veient passar els seus ídols diverses vegades i podent realitzar un seguiment de l’evolució de la mateixa. Igualment facilitaria la visibilitat dels patrocinadors i la cobertura televisiva, amb càmeres fixes en arribada i diferents punts del recorregut, i perquè no, seguiment per aire amb drons, sempre que la tecnologia ho permeti. I qui sap, fins facilitaria nous i interessants formats com els relleus o equips.

Arribats a aquest punt, entrarem en una dinàmica positiva on l’interès dels aficionats s’incrementarà l’interès televisiu, i això facilitarà la implicació de nous i potents patrocinadors que permetin que els corredors es sentin i identifiquin com a autèntics professionals, que els permeti viure de la seva feina com qualsevol altra persona ho fa del seu ofici.

Quan aquests corredors i corredores, i la resta d’implicats en el bon funcionament dels esdeveniments, puguin viure amb dignitat de l’esport, com passa, per exemple en l’atletisme o ciclisme masculí (desgraciadament no en el femení), estarem consolidant l’evolució i ens assimilarem a aquests esports. Les similituds amb l’atletisme o ciclisme existeixen, però el nostre jove esport, encara que ja no embrionari, es troba a anys llum de les dues rodes. En aquest moment, assemblar a altres esports de semblant exigència es torna una utopia.

Únicament ens queda l’esperança que l’era post-covid arribi aviat, i ho faci amb novetats que ens permetin a tots recobrar la il·lusió per córrer per la muntanya i seguir l’evolució del trail.

Text: Xevi Guinovart. Foto: Epic and Legend