És divendres i ens dirigim aquesta vegada per a Andorra (el País dels Pirineus) per disputar la 39ena OTSO TRAVESSA D’ENCAMP que compta amb distàncies per a tots els corredors: 7k,12k,21,42k i 74k, a més amb un bon cartell de corredors d’alt nivell com Pau Capell i Sheila Avilés entre d’altres.
Nosaltres correm la distància marató amb 42km i uns 2700m+ que ja et fan pensar en la duresa del recorregut i la magnitud que esperen aquestes muntanyes. Recollim dorsal a la plaça de sortida, on tenen un bon xou muntat: dj’s, marxandatge dels patrocinadors i amb un arc de sortides / arribades espectacular.
La cursa compleix aquest 2022 la seva edició número 38 i la veritat és que famosos, confetti i glamour per embolicar-la no han faltat. Altres detalls logístics clau, potser no s’han cuidat tant…
Dissabte a les 9 del matí arrenquem, amb la sortida vorejant una mica el poble d’Encamp pels seus drets carrers, de seguida el grup tira i com sempre passa a les curses cal posar una mica el fre i no deixar-te portar.
Sortim del poble per sota la carretera nacional que puja a Pas de la Casa, ens fiquem per un sender que ja apunta maneres a la primera pujada que ens espera en poc més de 3k amb 300+, arribem al LLAC D’ENGOLASTERS preciós entorn natural i lloc idíl·lic d’Andorra.
Fem una volta pel perímetre del llac i ens endinsem en un tram de 4k de pista que es fan eterns fins arribar a l’inici d’un corriol que ens enfilarà fins al refugi de les Àgols, punt on trobem el primer avituallament “sòlid”, agafem una barreta, un trosset de plàtan i omplim d’aigua i seguim.
Ens endinsem ara ja als prats d’alta muntanya amb els seus becs darrere. Ascendim per uns prats molt costeruts que ens porten en un coll a 2700+ d’altitud, en aquest punt el rellotge marca 13k i 1400+!!!! Les cames ho comencen a notar i el cap t’està dient: compte això és Andorra!!!
Canviem de vessant per dirigir-nos al següent avituallament que està al Refugi guardat de l’Illa (impressionant refu. rehabilitat i modern), on arribem després de baixar entre mig de preciosos prats i petites llacunes. Km16, els quilòmetres costen de fer per aquests paratges. Bonics són…amb desnivells durs, també.
Ens avituallem bé ja que ens dirigim al sostre de cursa i un tram d´alta muntanya molt tècnica. Pugem per darrere del llac de l’Illa i encarem l’ascensió cap al pic de Pessons (2864m) aquí la pujada es fa molt dura i eterna (cal prémer les dents), sort que corre un agradable airet fresc.
Per fi arribem a dalt on ens esperen unes vistes espectaculars. El panorama abasta gran part d’Andorra i els seus cims principals. Prenem aire, crestegem uns metres i en canviar de vessant, aventura.
Toca baixar primer per un llom molt obert que es transforma ràpidament en un terreny molt pedregós i tècnic. Massa simples en aquest aspecte, potser, al llarg de tota la carrera atesa la duresa i altitud de la mateixa.
Passem ràpid carregant el que hi ha: Aigua, algun gel i tros de barreta. Ens fiquem en una baixada molt tècnica on les cames es queixen de la duresa, passem per dins un bosc amb un bonic sender i sortim als prats dels Cortals d’Encamp.
Des d’aquí ens espera l’última pujada del circuit, pujar a les pistes d’esquí de GrandValira, ens endinsem per una de les pistes blaves (a mi em sembla vermella) aquí ens arriba el segon de la distància Ultra (Emili Rafecas) que va molt fort i ens deixa enrere. Arribem a dalt de l’Alt de la Llosada a 2500m d’alçada, en aquest punt ja tenim gairebé tot el desnivell a les cames uns 2500+ aprox, d’aquí ens separen 12km de meta.
Baixem ràpidament com podem entre prats i pedres perdent altitud fins a arribar en un bonic corriol amb alguns repetxons que es fan eterns, sortint a la pista de Pardines. La calor apreta ens remullem i bevem aigua. Fem una altra vegada la indesitjable pista de l’inici, uffff que dur….no hi ha cames.
Però per sorpresa al parell de km ens desvien per un sender tècnic de baixada que ara sí que ens condueix a Encamp. Escoltem l’speaker, això és a prop…!!! Deixem la muntanya per trepitjar asfalt, entrem a Encamp l’alegria s’apodera de mi, fem un parell de carrers i de seguida veiem el tros arc de meta!!!
Ara si veig la meva parella ohhhh em dóna el nen l’agafo en braços creu meta i FI!!!!! QUINA FELICITAT ENTRAR A META AMB EL MEU FILL DE 7 MESOS.
Aturo el rellotge després de 6h37min. Per descomptat ANDORRA ET POSA AL TEU LLOC, qui ha corregut per aquestes muntanyes bé ho sap.
Crònica i fotos: Joan Raventós
