El passat cap de setmana vam córrer la Trepitja Garrotxa amb Xavi Àlvarez. I ho va fer en la seva versió més llarga, la Ultra, de 84km i D+4750m. Així ens explica la seva participació.

ULTRA TREPITJA GARROTXA, EL TRAÇAT

Amb sortida i arribada a la població d’Oix, el recorregut de l’ultratrail permet conèixer l’Alta Garrotxa en profunditat, passant pels llocs més espectaculars de la comarca, com el Puig Ou, el Puig de les Bruixes, el Comanegra, Sant Aniol d’Aguja, Beget i Talaixà. Els corredors hauran de recórrer 84 quilòmetres amb un desnivell positiu de 4.750 metres.

Descarregueu el track oficial AQUÍ

Classificacions TREPITJA GARROTXA 2021 AQUÍ

ROSER ESPAÑOL I MARC OLLÉ, GUANYADORS

En la cursa femenina, Roser Español va fer valer la seva condició de favorita i es va imposar amb autoritat davant les seves rivals amb un temps de 12h17’15”. Amb aquest triomf, Español va aconseguir un doblet històric en guanyar la Copa Catalana i el campionat en un mateix any.

Marc Ollé es va endur el triomf masculí després d’una lluita aferrissada amb Albert Llonch i Isaac Salvat, establint un nou rècord en el traçat amb un temps de 9h34’22”.

CRÒNICA COMPLETA AQUÍ

CRÒNICA PERSONAL DE XAVI ÀLVAREZ

La Trepitja Garrotxa és d’aquelles curses que feia molt temps que volia fer, pensar en la Garrotxa a la tardor és pensar en un paisatge que no volia perdre’m. Finalment aquest any vaig apuntar-m’hi.

Des del primer moment trobes una organització familiar i propera, “autòctona”, sense estridències, allunyada de curses multitudinàries i amb tu a tu que sense cap dubte és l’ADN de les curses de muntanya.

Arribo a Oix de matinada, zona aparcament immillorable, part reservada per a furgonetes on guiat pels voluntaris aparco i caminant sense presa m’apropo a recollir el dorsal, obsequis i deixo la bossa per a la base de vida de Ca n’Agusti (km 54).

Preparatius i a les 8 del matí prenem la sortida. Donem una volta pel voltant del poble d’aquelles que fa ràbia perquè tornes a passar a dos pams de la sortida però on familiars i amics de tots els corredors empenyen amb crits i ànims. Son aquells primers quilòmetres on corres més del que voldries… però no seràs tu el primer a parar a caminar no? Jaja.

No ha fet falta frontal i des del primer moment la natura que ens envolta és espectacular. Al cap de poc comencem una petita pujada que ajuda a baixar ritme, xerrar amb altres corredors i agafem trams de pista forestal que conviden a trotar a bon ritme.

Abans de Bolós, km 21, tinc un ensurt, un rusc de vespes em pica a cames i braços! Després sabria que molts altres corredors van córrer la mateixa mala sort. Què hi farem, és cosa de la natura i és el que ens agrada.

He escoltat un parell de cops una frase que m’ha fet posar en alerta “A Beget hem d’arribar sobrats”, pregunto a altres corredors i em diuen que és allà, a Beget, al km 30 on tot es complica. Soc dels que porto una petita guia de trams i temps que vull fer, alçades dels punts alts i baixos,… m’agrada saber que em queda per morir i quan per tornar a morir…

Fins el km 30 tot va sent més o menys fàcil. S’intercanvien trams de pistes forestals corribles, pujades curtes però dures com la que hi ha del km 10 al 13, baixades per fagedes espectaculars i més pistes forestals. Si tens pensat fer-la rasca minuts en aquests primers 30km, els necessitaràs pel que vindrà després.

Arribo a Beget be, amb les picades que molesten però amb forces per seguir. Tot canvia de cop. Comença a pujar i ja no para fins a dalt Coma Negra. Primer per bosc, després ja per prat i després de l’avituallament de Coll de boix ja mig cresteja i amb sort algun tram curt (molt curt) trotar una mica,… sort que les vistes son per emmarcar.

Després comença la baixada, aquesta ja no convida tant a trotar. Trams tècnics ben verticals i corriols amb molta pedra solta fa que t’ho pensis dos cops abans de posar els turmells en perill. Acaba sent una baixada d’aquelles llargues on penses que prefereixes pujades com la d’abans.

Arribem a Talaixà, aquí es desvia el recorregut de la “curta” i la llarga. Si ja portava estona sol, a partir d’aquí quedarem 4 gats. Haig de reconèixer que és una de les coses que m’atrau més de les “llargues”, la soledat, pensar, posar els pensaments a lloc, lluitar contra un mateix i escoltar el silenci trencat pels arbres i rierols.

De Talaixà a Ca n’Agustí més pedra, passos per alguna paret vertical que conviden a aixecar la vista i parar uns segons a respirar amb els ulls. Tram dur pels genolls que penso haurà aconseguit que algú arribi a la base de vida de Ca n’Agustí amb la decisió de deixar-ho córrer.

A Ca n’Agustí, km 54 aproximadament, hi trobo una base de vida… diferent. Acostumat a bases de vida en pavellons o carpes grans, aquí és un avituallament més on si vols et donen la teva bossa de vida però res més. Tot el que no té de “grandiositat” ho té d’amabilitat, proximitat i bon rotllo. Cinc o sis voluntaris ja entrats en anys gaudeixen al voltant d’una foguera petant la xerrada i donant consells quan ens queixem de les pedres… “Això és la Garrotxa nois” ens diuen. Ens ofereixen pasta, fuet, pa,… el clima que es respira durant tota la cursa és de festa, els voluntaris de tots els avituallaments son realment un dels punts forts de la cursa.

A partir de Ca n’Agustí les grans pujades i grans baixades s’han acabat i un pensa que ja va tot “de baixada”… error. Comencen trams trenca cames, pujades curtes però dures amb baixades on poc ritme es pot treure be per falta de forces, perquè ja és de nit o per les maleïdes pedres. Encara recordo un trencall, arribant a un coll en el tram entre St Grau i Tortellà, on un cartell posava “La Calma”, i tanta calma! Repeteixo per si algú llegeix aquest escrit abans de fer-la en futures edicions, no us deixeu enganyar mirant el perfil, son pujades amb alts percentatges de desnivell.

Els últims 2-3km abans de Tortellà son de pista i un últim tram d’asfalt, aquí apreto juntament amb l’Àngel, un corredor amb qui hem compartit algun tram, xerrant o en silenci. Sempre m’ha semblat curiós això de compartir quilòmetres a les ultres, xerrar, saber d’on és, quines curses prepara, etc. però com vas sempre mirant el terra si me’l creu-ho a l’endemà potser no el podria reconèixer, només si portés les mateixes bambes que porto estona veient 1 metre davant meu.

A Tortellà un nou avituallament de 10… amb les bromes acabo amb un got de ratafia a les mans! Sant tornem-hi, primer trotem i després enfilem una pujada que hagués desitjat més curta i que tot i no ser tècnica se m’ fa coll amunt. Penso que només queda un avituallament, Coll de Palomeres. La pujada acaba, corriol i pista i arribo a la paradeta on uns joves del poble lluiten envoltats de música contra el fred de la nit amb una altra foguera i animen donant forces pels últims 5kms.

Surto ja pensant en la meta, 5km, un no res comprat amb el que ja s’ha fet, però les cames ja porten km. Terreny fàcil, pujada curta no tècnica i baixada al principi per corriols pedregosos i finalment camí més ample on torno a trotar. Veig Oix, però fem un i dos i tres i més revolts, sembla no arribem mai, em mig-perdo en dos ocasions i finalment enfilo cap al poble, giro dos carrers i meta!

En resum és una cursa que repetiré i que recomano 100% i que espero cada edició omplin totes les places disponibles.


FITXA TÈCNICA:

  • Km: 84 (87 pel meu gps)
  • Desnivell: 4750
  • Zona-Entorn: Espectacular, de 10.
  • Organització: Propera, familiar, tot facilitats i “bon rotllo” i a la vegada clar i professional. Felicitats!
  • Recorregut: Fins al km 30 fàcil i corrible. Del 30 al 65-70 dur, desnivell i tècnic. Darrers quilòmetres més trencacames però menys tècnics.
  • Dificultat: 6’5/10
  • A destacar: Entorn, preu, zona aparcament campers, voluntaris,… No podem deixar perdre aquestes curses!
  • A millorar: Marcatge, moltes cintes de pujada i poques de baixada on trotant a bon ritme mirant el terra alguns tiràvem pel dret i no veiem els desviaments, res important però que en aquell moment maldius al voluntari. I ben segur que aquells que tenien aquí el seu repte de la temporada hauran trobat a faltar el detall d’una medalla a meta.