Entrar al web oficial de la prova i llegir-hi que és “una de les curses més dures del món” pot sonar a eslògan grandiloqüent, d’aquells que busquen captar mirades amb un punt d’exageració. Però la curiositat —i l’ofici— ens va portar fins al Nepal per comprovar-ho sobre el terreny i, sobretot, per penjar-nos el dorsal de l’Everest Trail Race.
La idea que avui coneixem té nom propi: Jordi Abad, alpinista i profund coneixedor de les grandeses i misèries de l’Himàlaia. Fa quinze anys va convertir en realitat el somni de compartir amb el món aquests camins remots i fascinants del Solukhumbu, donant forma a una aventura que, amb els anys, s’ha consolidat com una de les curses per etapes imprescindibles del panorama internacional. Una d’aquelles experiències que val la pena viure, com a mínim, un cop a la vida.
L’Everest Trail Race no és una cursa qualsevol. Són 170 quilòmetres i 13.000 metres de desnivell positiu repartits en sis etapes i en semiautonomia. L’organització garanteix els avituallaments imprescindibles, però és el corredor qui carrega el material necessari per afrontar una travessa que es mou entre els 2.000 i els 4.100 metres d’altitud, on cada decisió —i cada gram— compta. És per això que, no només cal una bona gestió i preparació per afrontar-la, sinó també saber escollir cada peça de la motxilla.
Però l’Everest Trail Race és molt més que un repte esportiu: és també un viatge interior que t’acompanya des del primer pas fins a l’últim. En aquestes valls remotes, el budisme no és només una religió, sinó una manera d’entendre el món que impregna cada racó del camí. Les estupes blanques que s’alcen en punts estratègics, les manistones gravades amb el mantra “Om Mani Padme Hum” i els interminables maniwalls que obliguen a passar sempre pel costat esquerre, actuen com un recordatori constant que aquí la muntanya és sagrada.
Amb el temps, el silenci profund de l’Himàlaia i la calma de la seva gent t’arrosseguen gairebé sense adonar-te’n. Et creues amb monjos, amb portejadors, amb famílies que viuen amb una senzillesa admirable, i tot plegat et porta a mirar cap endins. Les banderoles d’oracions, sempre batent al vent, o els petits altars de pedra que apareixen al marge del sender, tenen una força simbòlica que no et deixa indiferent.
Les Etapes
Repartides entre 23 i 30 quilòmetres, les sis etapes de l’Everest Trail Race s’endinsen a la regió del Solukhumbu, a l’est del Nepal, i penetren en el Parc Nacional del Sagarmatha. El recorregut serpenteja per camins mil·lenaris, ponts penjants que semblen no acabar-se mai i pobles que han resistit impertorbables el pas del temps. Els desnivells acumulats de cada jornada —entre 3.600 i 5.400 metres— converteixen la prova en un repte tan apassionant com exigent.
La duresa no s’acaba al final de cada etapa. Les nits transcorren entre tendes de campanya i lodges d’alta muntanya, un factor que suma desgast a mesura que avancen les etapes i que ens posa a prova els corredors en un escenari que no perdona. Ara bé, els campaments són un petit oasi: els sherpes, sempre atents i generosos, es deixen la pell per facilitar-te la vida, i la cuina nepalesa —aromàtica, senzilla i reconfortant— omple sopars i esmorzars.
A cada jornada ens sacseja un escenari que queda gravat per sempre: les siluetes imponents de les grans muntanyes, amb l’Everest, el Lhotse i l’Ama Dablam destacant amb una bellesa que imposa respecte; la vida pausada del poble nepalí; els ramats de yaks i rucs marcant el compàs del dia a dia; i una manera de viure que sembla sortida d’un altre temps, gairebé medieval.
L’Everest Trail Race és una experiència irrepetible que ens ha deixat una empremta profunda i inesborrable. Si us ve de gust viure-la en primera persona, només podem animar-vos a fer el pas. Namasté!
Fotografies: Ian Corless
