La Maria Petit no necessita veure el sender per saber cap a on va. Llegeix el terreny a través del so, la textura del terra i la tensió gairebé imperceptible de la guia que porta a la mà. Allà on la majoria hi posa mirada, ella hi posa intuïció. I, sovint, valentia.
Va perdre la vista als 17 anys després d’un accident que li va capgirar la vida. Però la muntanya, lluny d’allunyar-se, va acabar tornant-hi de forma inesperada: primer caminant, després corrent, fins a descobrir que aquell moviment li retornava una sensació de llibertat que creia perduda. No va començar amb cap ambició esportiva concreta; ho feia perquè li feia bé. I encara avui, després de tantes hores de camí, manté aquest mateix impuls.
Córrer sense veure-hi és un exercici de confiança absoluta. Confiar en la persona que guia, però també confiar en una mateixa. Una pressió suau a la mà vol dir que el corriol gira; una lleu tensió anuncia una arrel o una pedra; un gest més ferm, una baixada. I és precisament en aquestes baixades on la Maria sorprèn tothom. “Alguns em deien: ‘pobrecita, siendo ciega bajaba deprisa’. Doncs sí: baixo de pressa”, explica amb naturalitat. Sense victimismes, sense èpica. Només realitat.
El 2025 ha estat un any de confirmació. A la Transgrancanaria va completar la mitja marató en 4h13’, amb 1.300 metres de desnivell que exigeixen molt més que resistència. Una cursa tècnica, trencada, on cada irregularitat del terreny requereix una complicitat total amb la guia. També a 3 Días Trail Ibiza ha exhibit solidesa: regular, segura i cada vegada més afinada en el seu ritme.
La Maria defuig el relat d’heroïna. No vol ser“un exemple” ni “una inspiració”. Vol ser esportista, i prou. I, sobretot, vol que la discapacitat deixi d’explicar-se des del drama o des del miracle. Per ella és una condició, no una etiqueta. El que realment marca la diferència és si la societat —i l’esport— decideixen adaptar-s’hi o seguir mirant cap a una altra banda.
Quan parla del que sent corrent, ho fa amb una sinceritat que desarma. Corre perquè la fa feliç. Perquè quan el món visual desapareix n’apareix un altre de més nítid: el so dels passos sobre la grava, l’olor del bosc després de ploure, el batec accelerat quan una baixada flueix. Una manera diferent de ser a la muntanya, menys visible, però gens menor.
La Maria no pot veure el camí, però el recorre amb una intensitat que molts de nosaltres ni tan sols percebem. I potser és aquí —en aquesta altra manera d’habitar el territori— on rau la força real de la seva història.
Una història que no busca impactar. Només explicar què passa quan, fins i tot sense veure-hi, continues avançant.
