Hi ha curses que formen part d’un calendari. I n’hi ha d’altres que formen part d’un imaginari. La Spine Race no necessita presentacions grandiloqüents ni vídeos èpics per reivindicar-se: el seu relat s’escriu, any rere any, en silenci, sota el vent, la neu i la foscor del nord d’Anglaterra. A les portes d’una nova edició —amb sortida prevista per diumenge 11 de gener—, la ultradistància britànica torna a emergir com una de les proves més dures, simbòliques i implacables del calendari mundial.
431 quilòmetres d’història, fred i silenci
El recorregut és conegut, però mai banal. 431 quilòmetres seguint íntegrament el Pennine Way, des d’Edale fins a Kirk Yetholm, travessant el que s’ha definit com l’espina dorsal d’Anglaterra. Turons suaus sobre el mapa, però interminables sobre el terreny. Més de 10.000 metres de desnivell positiu, fang profund, neu acumulada, rius desbordats i un vent que no concedeix treva.
La diferència fonamental respecte a altres ultres mítiques no és només la distància, sinó el moment: gener. Hivern pur. Poques hores de llum, temperatures sota zero i condicions que converteixen cada decisió en una qüestió de supervivència. A la Spine no es corre contra el crono; es corre contra el deteriorament progressiu.
Una cursa que no perdona la improvisació
Des del seu naixement el 2012, la Spine Race s’ha construït una reputació tan temuda com respectada. No és una cursa d’improvisació ni d’heroïcitats mal calculades. El material obligatori, la navegació, la gestió del descans i l’alimentació són tan determinants com la capacitat física.
Les xifres ho expliquen millor que qualsevol relat èpic: en algunes edicions, menys de la meitat dels inscrits arriben a meta. I no per manca de nivell, sinó perquè el recorregut i el clima no entenen de currículums. Aquí, abandonar no és fracassar; és sovint una decisió intel·ligent.
Records que han definit una època
La història de la Spine Race està marcada per moments que ja formen part del patrimoni de l’ultrafons mundial. El més icònic, probablement, va arribar el 2019, quan Jasmin Paris no només va guanyar la cursa femenina, sinó que va dominar la general absoluta amb un temps de 83 hores, 12 minuts i 23 segons. Un rècord femení que encara avui es manté intacte i que va sacsejar totes les certeses prèvies sobre els límits en curses d’ultradistància extrema.
Un any més tard, John Kelly va imposar-se en una edició marcada per condicions severes, consolidant la seva llegenda com un dels corredors més resistents del planeta. Però si alguna cosa defineix la Spine és que ningú no la guanya a la primera perquè sí. El cas de Kim Collison, vencedor després de diversos intents fallits, és paradigmàtic: la cursa exigeix aprendre, patir, abandonar… i tornar.
La dimensió humana del sofriment
Més enllà dels guanyadors, la Spine Race és una col·lecció infinita d’històries anònimes. Corredors caminant durant hores en silenci, lluitant contra la son, les al·lucinacions i el fred que cala fins als ossos. Arribades a meta sense celebracions, amb mirades perdudes i llàgrimes contingudes. A la Spine no hi ha gestos sobreactuats: hi ha alleujament.
Els checkpoints —Hawes, Alston, Middleton-in-Teesdale— esdevenen refugis temporals, espais on recuperar una mica de calor abans de tornar a sortir cap a la intempèrie. Són punts de pas que no garanteixen res. Només una cosa: que encara queda molt camí.
Principals favorits
Cada nova edició arriba amb noms destacats, amb corredors experimentats i amb currículums impressionants. Però la Spine Race s’encarrega, any rere any, de recordar que els favorits només existeixen sobre el paper.
Davant l’absència per lesió de la doble campiona Claire Bannwarth, la cursa femenina es preveu més oberta que mai, amb un cartell que combina experiència i perfils contrastats. Les britàniques Anna Troup, triple guanyadora de la versió estiuenca de la Spine Race, i Anya Campbell, veterana de llarg recorregut i vencedora en diverses proves d’ultradistància al Regne Unit, aporten coneixement del terreny i una lectura molt afinada d’aquest tipus de curses. Completen el grup de noms destacats la finlandesa Johanna Antila, especialista en esforços de llarg abast, i la nord-americana Alissa Godesky, una corredora amb un currículum sòlid en ultras exigents i que podria trobar en la Spine un escenari ideal per desplegar la seva regularitat.
En clau masculina, el focus mediàtic torna a situar-se sobre John Kelly. El nord-americà, autèntic mite de la Barkley Marathons, parteix com un dels grans aspirants després d’haver demostrat, el 2020, que el Pennine Way hivernal és un terreny que sap llegir i dominar. La seva experiència en curses extremes i la seva capacitat de patiment el converteixen en un referent indiscutible a la sortida.
Entre els noms propis de la cursa hi destaca, inevitablement, Eugeni Roselló. El corredor català no podia faltar a la seva prova fetitxe i arriba novament al gener britànic amb la motxilla plena d’història: victòria el 2013 i tercera posició el 2017. La Spine forma part de la seva trajectòria vital i esportiva, i el seu coneixement profund del recorregut i de la filosofia de la cursa el situen sempre com un rival incòmode, independentment del pas dels anys.
Completa el grup de favorits el polonès Pawel Cymbalista, un perfil menys mediàtic però tremendament competitiu. Amb podis en curses com Snowdon o Skyline Scotland, i diversos FKT al seu currículum —com el West Highland Way o l’ascens al Ben Nevis—, Cymbalista arriba amb arguments suficients per donar molta guerra en una cursa que sovint premia la constància tant com la força.
Amb aquest escenari, la Spine Race torna a dibuixar una prèvia oberta, sense certeses absolutes, on els noms propis només són una guia inicial. Al final, com sempre, serà l’hivern del Pennine Way qui tindrà l’última paraula.
