El TOR330 – Tor des Géants® d’aquest 2025 serà recordat, sens dubte, per la batalla aferrissada que s’ha viscut en la cursa femenina. Lluny de ser un relat secundari, la cursa de les dones ha pres protagonisme propi (i dedicar una crònica exclusiva per a elles), dibuixant una trama plena de girs, emoció i tensió dramàtica que ha mantingut a tothom amb l’alè contingut per, a la fi, coronar la seva nova geganta: la neerlandesa Noor Van Der Veen.
Paganelli i Borzani en el foc inicial
El relat començava amb el cop de cap de Melissa Paganelli, que sortia de Courmayeur com si la cursa fos un quilòmetre vertical. A La Thuile ja havia esquinçat el grup i tot feia pensar que volia sacsejar la classificació amb un atac de pur instint. Però el Tor és massa llarg per aquest atreviment. Les primeres rampes dures i la gestió del menjar i del son li van passar factura, i de mica en mica la seva rauxa es va anar apagant. La neozelandesa Sophie Grant, que també havia iniciat amb força el seu concurs a Tor des Géants, corria la mateixa sort..
Quan Paganelli i Grant començaven a defallir, va emergir la figura de Lisa Borzani. Coneixedora del terreny (guanyadora en 2016 i 2017), veterana en mil batalles, la italiana va imposar la seva experiència. Al Refugi Deffeyes va prendre el comandament, i al pas per Valgrisenche demostrava la seva ambició amb només cinc minuts de descans.
Tot i això, les primeres nafres en forma d’ampolles van començar a marcar la seva marxa. Borzani no abaixava els braços, però sabia que aquells peus castigats podien condemnar-la de forma silenciosa.
Taylor, la sorpresa
I enmig d’aquest duel, va irrompre la figura de Natalie Taylor. La britànica, que ja va aconseguir una cinquena posició l’edició passada, va anar guanyant posicions amb discreció i amb una estratègia intel·ligent: no deixar-se portar per la pressa i esperar el seu moment. Aquest va arribar en la segona nit, quan amb pas decidit i amb una sorprenent frescor a les cames, va superar rivals i es va situar en les primeres posicions. La seva remuntada era la imatge de la perseverança: resistir, esperar, atacar.
Van Der Veen, la nova reina al Tor des Géants
Llavors va aparèixer Eva Leonoor Van Der Veen. La neerlandesa, que havia sabut mantenir-se a l’ombra en el primer terç de cursa, va desplegar tota la seva solidesa quan la prova entrava en terreny de supervivència. Sense estridències, amb un ritme constant i una serenor que impressionava, va anar devorant quilòmetres i rivals fins a situar-se al capdavant al pas per La Sassa.
Van Der Veen corria com si conegués cada pedra, cada revolt. El seu pas no era espectacular, però desprenia seguretat, com si l’esgotament no li afectés. Quan va superar Borzani, no va mirar enrere. La seva progressió transmetia la sensació que havia arribat per quedar-se al capdavant.
Ferma, va donar el cop definitiu sortint del refugi de Barmasse on ja res i ningú la va aturar fins a creuar la línia d’arribada amb un temps de 79 hores, 34 minuts i 30 segons. A només 24 minuts del rècord femení establert per Katharina Hartmuth el 2024. Increïble.
Amb aquesta victòria, Noor Van Der Veen escriu el seu nom al costat de les grans campiones de la cursa. El Tor des Géants no només corona corredors, sinó que consagra llegendes. Courmayeur ha vist néixer una nova geganta.
El crit d’alegria de Van Der Veen en trepitjar la meta és també el crit de totes les dones que han resistit la duresa d’aquesta edició. Perquè al Tor des Géants no hi ha vencedores ni vençudes: hi ha supervivents. I Noor Van Der Veen, avui, n’és la reina indiscutible.
Tres històries, un sol destí
Van Der Veen, Borzani i Taylor han regalat al públic i a la història del Tor des Géants un dels duels femenins més oberts i apassionants dels darrers anys. Tres maneres diferents d’afrontar la muntanya, tres trajectòries, tres històries que conflueixen en un podi carregat de simbolisme: la revelació, l’experiència i la remuntada.
Noor van der Veen, la locomotora neerlandesa
Nascuda i formada esportivament als Països Baixos, Noor van der Veen ha passat en pocs anys de l’escalada i l’alpinisme a convertir-se en una de les ultracorredores més destacades del continent europeu. Amb base en un país planer i allunyat de les grans muntanyes, ha sabut projectar la seva passió cap a escenaris de vertigen, on el patiment i la bellesa es confonen.
Després d’uns primers anys vinculada a l’alpinisme i a expedicions com la del Kirguizistan amb la NKBV Expedition Academy, Van der Veen va trobar en les curses de muntanya el seu terreny natural. El pas al trail llarg i a les ultradistàncies va ser immediat: victòries a proves com la Valmalenco Ultra Trail, l’Hochkönigman, la Kaiserkrone o l’Arc of Attrition han anat forjant un palmarès que parla d’ambició i constància.
La seva projecció internacional es va consolidar a Chamonix, on al 2023 va completar l’UTMB en 27 hores i 57 minuts, el millor registre mai assolit per una dona neerlandesa a la mítica volta al Mont Blanc. Un resultat que la va situar definitivament en el radar de l’elit.
Especialista també en grans travesses i en el terreny de les Fastest Known Times (FKT), ha deixat la seva empremta en recorreguts tan exigents com el Translagorai, a Itàlia, o la recent Haute Route Pyrénéenne (HRP), on aquest estiu va establir un nou registre de 10 dies, 11 hores i 38 minuts en categoria supported. Un repte de 690 km i més de 45.000 m de desnivell que reflecteix la seva capacitat per sostenir l’esforç al límit.
Amb un títol nacional neerlandès de SkyUltra i un palmarès creixent, Noor van der Veen s’ha consolidat com una corredora polièdrica: capaç de vèncer en ultratrails de format competitiu, de batre rècords en llargues travesses i de dur al límit el cos i la ment en projectes personals. Una veu emergent que, des de les terres planes dels Països Baixos, ha sabut guanyar-se un lloc a la història recent de l’ultrafons europeu.
| PALMARÈS TOR DES GEANTS | ||||
| 2010 | Gross Ulrich | 80:27:33 | Gross Anne Marie | 91:19:13 |
| 2011 | Jules H. Gabioud | 79:58:26 | Gross Anne Marie | 91:28:21 |
| 2012 | Óscar Pérez | 75:56:31 | Francesca Canepa | 99:13:56 |
| 2013 | Iker Karrera | 70:04:15 | Francesca Canepa | 88:12:17 |
| 2014 | Franco Collé | 71:49:10 | Emilie Lecompte | 85:53:14 |
| 2015 | Patrick Bohar | 80:20:35 | Denise Zimmermann* | |
| 2016 | Oliviero Bosatelli | 75:10:22 | Lisa Borzani | 91:09:44 |
| 2017 | Javi Dominguez | 67:52:15 | Lisa Borzani | 89:40:24 |
| 2018 | Franco Colle | 74:03:00 | Silvia Trigueros | 87:50:31 |
| 2019 | Oliviero Bosatelli | 72:37:13 | Silvia Trigueros | 85:23:15 |
| 2020 | *edició suspesa per la pandèmia de la COVID-19 | |||
| 2021 | Franco Colle | 66:43:57 | Silvia Trigueros | 89:57:50 |
| 2022 | Jonas Russi | 70:31:36 | Sabrina Verjee | 80:19:38* |
| 2023 | Franco Colle | 66:39:16 | Emma Stuart | 82:21:44 |
| 2024 | François d’Haene | 69:08:32 | Katharina Hartmut | 79:10:40 |
| 2025 | Richard Victor | 66:08:22 | Noor Van Der Veen | 79:34:30 |
