Hi ha projectes que desafien els límits físics. I després hi ha aventures com States of Elevation, que desafien la manera com entenem el món. Durant un mes, Kilian Jornet ha travessat els Estats Units continentals per unir, només amb la seva pròpia energia, els 72 cims de més de 4.267 metres —els anomenats Fourteeners. Un viatge de 5.145 quilòmetres, 123.000 metres de desnivell positiu i milers d’hores de moviment entre deserts, glaceres i boscos infinits.
No hi havia arcs de sortida ni línies d’arribada. Només una línia sobre el mapa, una idea que semblava inabastable i que, amb el pas dels dies, es va convertir en realitat. “Quan vaig començar aquest projecte era només una idea sobre un mapa. No sabia si seria possible. Ara sé que sí, i més enllà de les xifres, ha estat una aventura autèntica, una manera de descobrir llocs que s’han tornat molt especials per a mi”, explicava Jornet en arribar a l’últim cim.
Una epopeia de moviment pur
El repte va començar el 3 de setembre al Longs Peak, a Colorado, i va acabar un mes més tard al Mount Rainier, a Washington. Entremig, un recorregut d’una magnitud difícil d’imaginar: 4.133 km en bicicleta i 1.011 km a peu, amb jornades que sovint superaven les 15 hores de moviment diari.
A Colorado, la travessa dels 56 Fourteeners va posar a prova la seva resistència i la seva paciència. Travesses com el Nolan’s 14 o les muntanyes dels Elks el van enfrontar a tempestes, vents i terrenys que no perdonen. Jornet es movia amb una precisió gairebé animal, com si formés part del mateix relleu que trepitjava.
Després va arribar el torn de Califòrnia: deserts infinits, ascensions solitàries i la travessa Norman’s 13 a la Sierra Nevada, que ell mateix va descriure com “el tram més pur del projecte”. Allà, després de 23 dies en moviment, va aconseguir un nou FKT amb suport (pendent de confirmació oficial). Però més que el rècord, allò que va quedar va ser la sensació d’haver trobat el que sempre busca: la comunió absoluta amb la muntanya.
A Oregon i Washington, el paisatge va canviar de nou. Els boscos humits, la boira i la neu del nord-oest del Pacífic el van portar fins al final del camí: el Mount Rainier. Les condicions eren dures, amb neu recent i visibilitat escassa. Però, com tantes altres vegades, hi va arribar. I va baixar. Cansat, satisfet, en pau.
El sentit de moure’s
States of Elevation no és una cursa ni un intent de rècord. És una declaració de principis. Una manera de dir que encara hi ha llocs per descobrir i maneres més lentes —més humanes— de fer-ho. Jornet no buscava cridar l’atenció, sinó escoltar el silenci.
En un món que celebra la velocitat, ell ha triat la constància. En una època que premia l’eficiència, ha apostat pel temps llarg, pel contacte directe amb la natura. “M’ha sorprès la natura salvatge, la fauna i com canvien els paisatges. M’ha agradat fer-ho amb els meus propis mitjans, però també compartir moments amb amics que m’han ensenyat casa seva”, deia al final.
Una aventura col·lectiva
La travessa també ha tingut un vessant comunitari i ambiental a través de la Fundació Kilian Jornet (KJF), que ha organitzat quatre trobades Running Minds i dues jornades de restauració de senders, amb més de 500 participants repartits per diversos estats. Més de 200 persones es reuniran encara en un darrer acte per celebrar el projecte, que ha comptat amb la implicació de 21 organitzacions.
Aquestes trobades no només han acompanyat el recorregut físic, sinó també el seu missatge: reconeixement, preservació i respecte per la natura. Cada quilòmetre i cada cim han servit per amplificar una idea tan senzilla com poderosa: no som espectadors de la muntanya, en formem part.
Una altra manera d’entendre el límit
És temptador parlar de números, de distàncies, d’hores i de desnivells. Però States of Elevation no és això. És un viatge interior disfressat d’epopeia física. Un recordatori que el moviment no és només un mitjà, sinó una forma d’existir.
Jornet no ha buscat vèncer res ni ningú. Ha buscat sentir-se viu. En cada cim, en cada pedalada, en cada nit a la intempèrie. I potser aquí rau la veritable magnitud del projecte: no en la dificultat o la duresa, sinó en la seva simplicitat radical.
Ha recorregut un continent per redescobrir una veritat essencial: que la llibertat no s’arriba a conquerir, sinó que es viu en moviment.
