En l’ultrafons, encara hi ha una tendència a explicar el rendiment a partir del que és visible i mesurable: ritmes, watts, desnivell acumulat o temps de pas. Però la realitat de les curses de llarga distància és una altra. El que acaba decidint el resultat —i sovint la supervivència esportiva— és una variable molt menys evident: com el cos gestiona l’energia quan l’esforç s’allarga i la fatiga deixa de ser puntual per convertir-se en estructural.
A Energy Expenditure, Kilian Jornet aborda aquesta qüestió des d’una mirada poc habitual en una figura del seu nivell. No ho fa per sentenciar ni per oferir solucions universals, sinó per ordenar idees i posar context fisiològic a allò que ell mateix ha experimentat durant anys en curses, projectes alpins i esforços extrems. El resultat és una reflexió que va més enllà de la nutrició o l’entrenament: és una manera d’entendre l’ultrafons.
El primer punt que deixa clar és que la despesa energètica no és una equació lineal. En esforços de moltes hores, el cos no funciona com una màquina estable. S’adapta constantment a la intensitat, al terreny, a l’altitud, a la temperatura i a l’acumulació de dany muscular. Dos corredors poden avançar junts durant quilòmetres i, tot i així, estar sotmetent el seu organisme a costos interns molt diferents.
Aquesta diferència sovint rau en l’eficiència. En l’ultrafons, on la major part del temps es corre per sota del llindar aeròbic, la capacitat del cos per produir energia amb un cost metabòlic baix és clau. Jornet posa l’accent en l’ús dels greixos com a font principal de combustible en intensitats moderades, no com una estratègia de moda, sinó com una adaptació imprescindible per preservar el glucogen i retardar l’esgotament.
Quan aquesta eficiència falla, el desgast es multiplica. No només a nivell energètic, sinó també neuromuscular. I aquí entra un dels aspectes més interessants de l’article: el paper de les baixades. Tradicionalment considerades trams “de descans” perquè el pols baixa, Jornet recorda que el treball excèntric genera un dany muscular profund que té conseqüències directes sobre la despesa energètica global. El preu de baixar fort sovint es paga hores més tard, quan el cos ja no és capaç de mantenir una economia mínima de carrera.
Aquest enfocament ajuda a entendre per què moltes curses no es decideixen en els grans ports, sinó en la capacitat de seguir corrent quan el cos està tocat. No és només una qüestió de força o resistència mental, sinó de quanta energia queda disponible quan el sistema ja ha absorbit milers d’impactes.
En aquest context, la nutrició apareix com una eina, no com una solució miraculosa. Jornet s’allunya dels protocols rígids i de les xifres fixes d’ingesta per hora. En ultras llargues, el sistema digestiu competeix directament amb els músculs per l’energia i el flux sanguini. Forçar la ingesta pot generar més problemes dels que resol, especialment quan la intensitat, la calor o l’altitud compliquen l’assimilació.
El missatge és clar: la nutrició ha d’estar al servei de l’estratègia energètica global, no a l’inrevés. Saber quan menjar, què menjar i quan no insistir és part del coneixement que separa els corredors que acaben competint fins al final dels que simplement resisteixen.
Energy Expenditure no és un manual ni una guia pràctica. És una peça de reflexió que posa en qüestió una certa obsessió per la dada i recorda que, en l’ultrafons, el rendiment real passa dins del cos. Les xifres ajuden, però no expliquen tot el que està passant quan les hores s’acumulen.
Kilian Jornet no aporta fórmules noves ni promeses de millora immediata. El que fa és assenyalar una evidència incòmoda: l’ultrafons exigeix criteri. I aquest criteri passa per entendre la despesa energètica no com un número, sinó com una conseqüència directa de totes les decisions preses durant la cursa. En un esport cada cop més hiperquantificat, aquesta mirada continua sent —potser— el seu avantatge més difícil de copiar.
