Al trail running se li ha comprat massa fàcilment una idea: que córrer més és fer-ho millor. Més entrenaments, més desnivell, més dorsals. I qui no segueix aquest ritme sembla que es quedi enrere. No és una imposició directa, però sí un missatge implícit que s’ha anat normalitzant fins a convertir-se en cultura.
El problema no és córrer molt. El problema és no preguntar-se per què es corre tant.
A Catalunya, el calendari de curses per muntanya és tan extens que gairebé no deixa espai per a la pausa. Cada cap de setmana ofereix alternatives, sovint amb formats exigents que fa pocs anys eren excepcionals. El resultat és una temporada contínua, sense pics clars ni períodes reals de descans. I això, tard o d’hora, passa factura.
El volum com a falsa garantia
S’ha confós constància amb acumulació. Entrenar més pot funcionar durant un temps, però sense criteri acaba sent una estratègia curta de mires. Les lesions recurrents, la pèrdua de frescor i l’estancament del rendiment no són accidents; són conseqüències previsibles.
El trail no perdona la improvisació. El terreny, les baixades i la durada de l’esforç fan que el desgast sigui global, no només muscular. I tot i així, es continua mesurant el progrés gairebé exclusivament en quilòmetres i hores, com si això fos l’únic indicador vàlid.
Competir per inèrcia
Una altra deriva preocupant és la necessitat de competir sovint, gairebé per sistema. No sempre per objectius esportius clars, sinó per no despenjar-se del calendari, del grup o del relat personal com a corredor.
Aquest fenomen és especialment visible fora de l’elit. Corredors amateurs amb compromís alt, però sense les estructures ni el temps d’un professional, que encadenen curses amb poc marge per assimilar-les. Aquí, el trail deixa de ser una eina de benestar per convertir-se en una font de pressió.
Normalitzar el cansament no és resiliència
S’ha romantitzat massa el fet de córrer cansat. Escoltar el cos sovint es posposa fins que ja no hi ha alternativa. I quan apareix la lesió o el bloqueig mental, s’assumeix com a part del procés, en lloc de com un senyal d’alerta.
El desgast psicològic també existeix, tot i que se’n parli poc. La pèrdua de motivació, la saturació mental o la sensació d’obligació no surten a les classificacions, però expliquen molts abandonaments silenciosos.
Córrer menys, però millor
Defensar una reducció de volum no és defensar la mediocritat. Al contrari. És apostar per un model més sostenible, que permeti entrenar amb qualitat, competir amb sentit i allargar la trajectòria esportiva.
Els corredors que duren anys solen tenir una cosa en comú: no ho volen fer tot. Escullen, descarten i entenen que cada temporada no pot ser un clímax constant. Això també és experiència.
Potser el debat no hauria de ser quantes curses hi ha o quants quilòmetres fem, sinó com i per què els fem. El trail running català ha crescut molt, però el creixement també exigeix maduresa.
Córrer més pot semblar sempre la resposta fàcil. Però sovint, la decisió més intel·ligent és saber quan no cal sumar.
