Catorze anys després d’haver guanyat la Western States 100, Kilian Jornet hi ha tornat per recordar al món per què continua sent un dels millors corredors d’ultradistància de la història, sinó el millor. El passat cap de setmana, el català va aconseguir una brillant tercera posició a la mítica cursa nord-americana, amb un temps espectacular: 75 minuts més ràpid que quan la va guanyar el 2011. Tot això, amb una estratègia basada en la paciència, el coneixement del propi cos i una excel·lent gestió de la calor i l’alimentació.
Després de creuar la línia d’arribada a Auburn, Jornet atenia a iRunFar amb el somriure dels dies grans. “Estic bé, tot ha anat molt bé. Ara mateix, no sortiria a córrer”, admetia entre rialles. Amb humilitat i claredat, analitzava una cursa que, segons ell mateix, “va ser una de les bones”: ni punts baixos, ni errors greus, ni crisi física. “Vaig tenir un dia meravellós, m’ho vaig passar bé i vaig acabar fort. Quan això passa, sempre tens millors sensacions.”
Estratègia: cap fred i pas ferm
Lluny de l’impuls juvenil que l’havia fet córrer al capdavant en els seus inicis, Jornet va aplicar l’experiència per mantenir un ritme controlat des del començament. “Quan vaig veure que Caleb i Chris anaven molt forts ja a Michigan Bluff, vaig pensar que era massa ràpid per mi. Si hagués estat el 2011, probablement hauria intentat seguir-los… i hauria petat.”
Jornet va mantenir una estratègia conservadora durant la primera meitat, especialment als trams d’alta muntanya, i va començar a augmentar el ritme a mesura que la cursa s’aplanava i s’apropava al final. En els últims 50 quilòmetres, va protagonitzar un emocionant frec a frec amb Jeff Mogavero. “Ens vam avançar una vintena de vegades. Ell baixava més ràpid, jo pujava millor. Va ser molt divertit.”
L’emoció va créixer a la recta final quan, a només una hora de l’arribada, li van comunicar que els dos corredors capdavanters estaven a menys de cinc minuts. “No m’ho creia. Pensava que era una mala informació. Però després m’ho van confirmar diversos voluntaris i vaig decidir prémer una mica més. Era tard, però valia la pena intentar-ho.”
Preparació i aprenentatge
Tot i no assolir la victòria, Jornet es mostrava molt satisfet amb la preparació prèvia. “Crec que vaig arribar en bona forma física, especialment pel que fa a la gestió de la calor. No vaig notar la calor en cap moment, tot i que l’aire sec em va afectar una mica: estic acostumat a la humitat de Noruega.” Una de les millores que es planteja per al futur és arribar abans per aclimatar-se millor a les condicions del terreny i, sobretot, entrenar més els llargs descensos, que caracteritzen la WS100.
En l’àmbit nutricional, Jornet va desplegar una estratègia ajustada al perfil de la cursa. A la primera part, a alta altitud, va optar per una alimentació més espaiada, amb una combinació de greixos i hidrats. A mesura que s’acostava el final, va augmentar la ingesta de carbohidrats i va ser capaç de “carregar” bé durant l’última hora. “És fonamental adaptar l’alimentació a l’altura i la temperatura. No només és menjar per menjar, sinó saber quan i què menjar segons el moment de cursa.”
Una motivació familiar
Durant la cursa, Kilian lluïa un braçalet de colors fet per la seva filla gran abans de marxar. “Hi posa ‘Go Papa’. Me’l va fer abans de sortir i em fa molta il·lusió dur-lo.” Quan va arribar a meta, les seves filles ja s’havien despertat i van poder veure el final en directe des de casa. “Per elles, veure’m córrer per la muntanya és una cosa normal. No entenen què vol dir competir, però saben que sortir a córrer forma part de la vida.”
Què vindrà ara?
Ara Jornet es pren uns dies de descans a casa, aprofitant les vacances escolars per fer muntanya amb la família. No descarta participar en alguna cursa local durant l’estiu i, si tot va bé, podria encarar un gran projecte d’alpinisme a finals de temporada. “Encara no ho puc confirmar, però sí, hi ha una idea. Ja ho explicaré quan arribi el moment.”
Amb aquest tercer lloc, Kilian Jornet no només demostra que continua sent competitiu al més alt nivell, sinó que també ha sabut evolucionar, adaptar-se i treure el màxim rendiment de cada situació. I ho fa amb el mateix esperit amb què va començar: amb passió, respecte per la muntanya i, sobretot, amb ganes de gaudir.
Jornet continua escrivint la seva llegenda. Amb la mateixa passió. Amb la mateixa humilitat. I, ara, amb més saviesa que mai.
