Durant més de set anys hem parlat de curses de cents i cents de quilòmetres, d’aventures extremes només a l’abast d’uns quants escollits. Aquest cop explicarem l’afany de superació de Dani Rodríguez, Oriol Borràs i Llorenç Reixach a The Megarace.
THE MEGARACE és la cursa per muntanya més llarga que es realitza a Europa amb 1.001 quilòmetres de recorregut i 29.000m de desnivell positiu. El seu creador, Michael Frenz va pensar en fer la cursa linial més llarga del món entre dos punts, prenent com a eix principal el sender Goldsteig -el més llarg d’Alemanya-, ampliant-lo passant per la República Txeca i Àustria. La pandèmia de la COVID-19 va obligar a l’organització a ajornar la seva primera edició en 2020 i en aquest 2021 les mesures de seguretat van modificar el seu traçat, realitzant-se íntegrament en terreny alemany.
Fins a 17 corredors van prendre la sortida el passat 12 de setembre des de la localitat Regenhütte, situant l’arribada a Güteland amb un màxim de 324 hores per arribar-hi (13,5 dies). Com aquest tipus de reptes, la cursa no estava balisada i calia fer ús del GPS per navegar pel recorregut, que travessava una de de les zones boscoses més grans d’Europa. L’organització havia distribuit fins a sis bases de vida on poder descansar i uns deu avituallaments on poder proveïr-se de menjar i beure. Tota la resta era totalment en plena autosuficiència.
L’hungarés László Barta, amb 10 dies i 14 hores, i l’alemanya Magdalena Paschke amb 13 dies i 9 hores, van ser els guanyadors d’aquesta primera edició.
Oriol Borràs en relata, amb tot luxe de detalls, la seva aventura:
No cal dir que la sortida és com sempre, com si es tractés d’un 10k , tothom a foc, després ja ens anem calmant i tot es va posant al seu lloc. Després d’unes hores ja veiem com anirà el tema. En Laszlo Barta, en Rafa Argote i Simon Gfeller per un costat i darrera el gruix de nosaltres, bé nosaltres, anirem sempre o gairebé sempre els últims. De fet, ben aviat ens ajuntem amb en Dani Rodríguez que ja ens uneix una gran amistat i amb en Llorenç que ens coneixem d’altres curses i farem tot el viatge junts.
El track el tenim dividit en 14 trams i anem carregant al GPS i així es fa més païble. No pensem amb 1001 sinó en completar al voltant de 75-80 km diaris per anar fent la mitja.
El recorregut és per la zona de la Bavaria i sobretot pels parcs naturals de la zona, combinant zones boscoses amb algun tram d’alta muntanya durant la primera setmana i una zona més de mitja muntanya durant la segona. El punt més de la cursa es situa al km 420, al Grosser Arber, una estació de muntanya que encadena una carena de més de 20 cims i que en el nostre cas, ens va tocar de fer nit a 5º de temperatura i amb una boira que no ens hi veiem a 10 metres.
Amb en Dani ja havíem plantejat la cursa de manera tranquil·la, ell és més de caminar ràpid, jo soc més de trotar, suposo que per una qüestió de llargada de les cames. En Dani m’havia prohibit córrer i això va fer que durant la primera setmana anéssim controlant els temps de tall i físicament estiguéssim bastant sencers i animats. Això ens va permetre para a algun bar a fer alguna Weizenbier (cervesa de blat), currywurst (salsitxa de frankfurt amb curry) i algun Schnitzel, que després ho pagaríem durant la darrera setmana.
De fet, com anècdota, explicar que vam fer una Weizenbier a Dreisesselfeld d’aquestes de mig litre, i amb el cos tan buit com el dúiem ens va deixar mig “escalivats” per entendre’ns, i al sortir, en comptes d’agafar el corriol correcte que ens mantenia dins d’Alemanya, ens vam equivocar i vam agafar un que ens va portar a un creuament de fronteres entre República Txeca, Àustria i Alemanya, i d’aquí va sortir la broma de “fer una birra i acabar a Txèquia”… res, tot plegat vam haver de rectificar ni 1 km però mira, ens va fer gràcia, finalment vam entrar a dos països més, just el que volia evitar l’organitzador.
Així que amb en Dani i en Llorenç vam anar fent la cursa, al principi tot va anar ben rodat perquè coincidíem les nits a les bases de vida i dormíem al llit, però a partir de la tercera nit ja tot es va torçar i vam passar deu nits dormint pel bosc. Bé, uns dies a una barraca de caçador, un dia entre cartrons a un magatzem, també vam dormir al mig del camí, a un caixer automàtic d’un poble, a la terrassa d’un restaurant, a la parada d’un autobús, però com et dic, allà ja havia començat l’hivern pràcticament i a les nits la temperatura baixava als 5 graus. Ens tapàvem amb una sac d’emergència que de seguida condensava i ens mullava per dins, a més de patir el fred i la humitat, així que no aconseguíem dormir gaire més de dues hores. Però bé, amb l’ajuda de tots tres vam anar tirant endavant. Ah, i com no, l’ajuda d’en Ramón, germà d’en Dani, que viu Alemanya i un parell de dies va venir a veure’ns i portar-nos muffins de xocolata, coi, i un pastís pel meu aniversari, vaig celebrar els meus 48 anys a la Megarace, a Seebascheliffe, amb pastís d’aniversari inclòs, és veritat, no ho recordava!!!!
Aquesta cursa permet portar “crew”, és a dir suport extern, i evidentment, la cursa canvia moltíssim, la diferència de pes, el cuidar-te els peus, assecar-te, fer-te el menjar, dormir calent, etc. varia moltíssim. Amb aquest condicionant, ens tenia al·lucinats el que estava fent en Simon Gfeller que sense suport, s’estava barallant a primera línia, un crack. Bé, deixa’m dir que tots els que estaven en cursa són uns fora de sèries, després hi ha circumstàncies que t’eliminen o et fan defallir a la competició. Com és el cas de Matthias Schramm o d’en Roberto Rovelli, que per problemes als peus el director de cursa els va obligar a parar. Però allà no abandona ningú, tothom sap el pa que s’hi juga i és el director de cursa qui t’obliga a abandonar si no hi ha un permís mèdic que et permeti continuar.
Ens plantem a la segona setmana de cursa, on veiem que els temps de tall eren molt exigents i ja no ens deixaran baixar el ritme fins a meta. Aquí va començar de veritat la nostra cursa i el nostre major desgast. Ja vam dormir menys, es van acabar les cerveses, es van acabar els bistecs empanats i vam començar a prémer la mecànica i a sortir els problemes de tibials, peus escaldats, butllofes, etc. però tot dins de la normalitat i tot esperat en un moment o altre.
Doncs de tota aquesta combinació i perquè no dir-ho, d’una miqueta de sort i d’esforç, ens vam plantar a l’arribada a Gutenland, molts contents, molt cansats i amb moltes ganes d’agafar un llit per poder dormir. Al final 321 hores i 32 minuts, 30 hores dormides, molts croissant de xocolata, i pocs entrecots.
De tota aquesta experiència, m’emporto una medalla que diu que he fet 1001 km però sobretot m’emporto l’experiència de conviure amb en Dani i en Llorenç durant 14 dies per la muntanya. La conxorxa de 17 corredors que en comptes de rivals han esdevingut amics i quines bèsties d’amics, la solidaritat dels equips de suport, sobretot l’equip hongarès que ens va avituallar en molts moments de la cursa i evidentment, la complicitat d’una organització i voluntariat que ens han cuidat i mimat cada segon de la travessa animant-nos a tirar endavant a cada passa.
