El lleidatà Albert Herrero anava a ser en 2020 el segon català en formar part de la mítica Barkley Marathons, després de Josep Barberillo, però les restriccions de vol als EUA per la crisi del COVID-19 van impedir que pogués desplaçar-se, igual que el 2021. L’oportunitat ha arribat aquest any. Una participació que va finalitzar amb un loop completat i una sensació agredolça, amb un cert grau de frustració, davant un error que va impedir una millor actuació. L’equip de Territorio Trail Media, amb el qual hi formem part, ha parlat amb Albert Herrero encara des de Tennessee:

Albert Herrero tornarà de Frozen Head amb les expectatives complertes. «L’esdeveniment és tal com imagines, tot és màgic». «Vaig arribar molt motivat, estava bé de cames i actitud. La cursa pintava molt bé».

Abans de començar la prova, l’estratègia del corredor català ja era sortir amb la gent que estigués al davant. «El primer loop va començar molt bé, ja que anava amb molta confiança i les sensacions eren molt bones, que es van reforçar amb el bon crono que vam marcar, un dels més ràpids per a un primer loop dels darrers anys.» Era un millor temps del que esperava i també les sensacions eren millors.

La segona volta va ser una altra història ja des del principi. «Karel Sabbe i John Kelly van sortir molt ràpid i això em va agafar una mica a contrapeu. Vaig intentar donar una accelerada per assolir-los però vaig decidir ser conservador per no cremar-me tan aviat.» Albert Herrero continuava «al seu rotllo», amb un bon ritme de carrera i d’alimentació, però va aparèixer la pluja i les condicions meteorològiques es van complicar al màxim. «La meteo no em va afectar. Anava mentalitzat i entrenat per fer-ho, és el que m’esperava».

Tot i això, tot es va torçar gairebé al final d’aquest segon loop, en el descens de Rat Jaw, entre el 10è i 11è llibre, quan Albert Herrero va perdre la brúixola al mig de la nit i de la pluja. «En una caiguda la vaig perdre i en aquell moment vaig descartar pujar-la a buscar perquè pensava que era impossible trobar-la entre la boira, la foscor i la pluja.». El resultat va ser que Albert es perd en aquell moment. «Avançava pel bosc, vaig baixar per un vessant, però no sabia cap on em dirigia».

La situació es va tornar complicada: «Anava xop i començava a sentir fred. A sobre, se’m va esgotar la bateria del frontal i, en canviar-la, em va caure també la de canvi i va ser tremendament difícil trobar-la a les fosques». Va arribar un moment en què Albert va haver de decidir entre intentar continuar en carrera buscant el camí correcte o sobreviure i intentar tornar al campament. Va optar pel segon.

Encara des dels Estats Units, Albert Herrero comparteix la sensació de frustració. «No he tingut l’oportunitat d’assolir el meu límit, ja que tot va acabar per la pèrdua de la brúixola. A nivell físic, d’alimentació i mental va sortir tot perfecte.»