Manu Vilaseca fa història a la Cocodona 250

La brasilera afincada a Catalunya aconsegueix la segona posició a l'emblemàtica ultra trail d'Arizona (EUA) després de completar les 250 milles de recorregut en 78 hores i 20 minuts

200

De menys a més, coneixedora de les seves possibilitats i amb la tranquil·litat de qui arriba a una cursa sabedora que el principal objectiu és gaudir de l’experiència però sense descartar res. Així ha jugat les cartes Manu Vilaseca i així ha aconseguit un resultat per a la història. La brasilera establerta a Moià creuava la meta de Flagstaff en segona posició després de més de 78 hores de cursa, confirmant que, a més de la qualitat que atresora, és una de les corredores més dures actualment. Sobreposant-se al recorregut, als mals moments i a les baixes temperatures, ha estat a més la primera no nord-americana de la classificació. Doble mèrit a més en una primera participació a Cocodona 250 que suposava un salt a allò desconegut, pel recorregut i per la distància.

Manu Vilaseca arribava a Arizona com un punt d’inflexió a la seva cursa, una participació en què era conscient que travessaria tots els límits, una prova de vida i una experiència que aniria més enllà de la competició per convertir-se en aventura en estat pur. El principal regal era estar a la línia de sortida i, a partir d’allà, tot el que vingués després només suposaria engrandir l’experiència. Conscient que la cursa seria molt llarga (250 milles) i que, per l’experiència d’edicions anteriors, tot es decideix el tercer dia, l’estratègia de Manu Vilaseca ha estat des del principi la de fer la seva cursa, sense preocupar-se de rivals, i pensant només en gestionar recorregut, distància, alimentació i descans amb el seu equip de suport.

No obstant, la realitat va posar Manu al seu lloc, que no és cap altre que ocupar les primeres posicions. Al primer terç de cursa ja estava per davant de noms com el d’Ashley Paulson o Aliza Lapierre, millorant en diverses hores els temps planificats en la seva estratègia de cursa. Amb una excel·lent gestió del son, 40 minuts el primer dia i al voltant d’una hora al segon, a Jerome, avançava sense excessives complicacions més enllà de les pròpies de les milles acumulades. Aviat arribava a la tercera posició i començava un potent duel amb Rachel Entrekin en què s’alternaven les posicions, ja que Mika Thewes es distanciava a la primera posició.

En un gir radical dels esdeveniments, Mika Thewes, que havia liderat la prova pràcticament des del principi, abandonava quan gairebé no li faltaven deu milles per arribar a meta. S’obria un nou escenari amb un mà a mà entre Manu i Rachel Entrekin a 25 milles de la meta de Flagstaff que de mica en mica es decantava a favor de la nord-americana, miraculosament recuperada dels seus problemes estomacals durant les deu hores anteriors. Entrekin aconseguia obrir bretxa a poc a poc, no excessiva al principi però si constant, que van ser definitives per convertir-se en la vencedora de les Cocodona 250 amb un temps de 73h45′.

Per a Manu era hora de patir, d’estrènyer les dents i d’estirar èpica i fortalesa mental, de canviar el xip i de gaudir, tot el que es pot gaudir en aquestes circumstàncies, les darreres vint milles el nostre company Víctor Martínez la va acompanyar en aquestes milles finals “Manu estava molt cansada… així que va haver de fer una estona. Va patir en aquest últim tram i era molt difícil assolir la primera, així que el vaig fer gaudir de la resta”.

Manu Vilaseca creuava la meta en segona posició amb un temps de 78h20′. Un crono estratosfèric i una posició encara més espectacular. Al valor de qui s’enfrontava per primera vegada a la distància de 250 milles cal afegir trobar-se en un ambient totalment desconegut i davant d’un recorregut que només coneixia per les hores de vídeos que havia visionat a casa abans de viatjar a Arizona. La brasilera ha demostrat que està feta d’una altra pasta, amb una barreja de qualitat i capacitat de patiment a l´abast de molt poques.

Jeff Browning, amb la mel als llavis

En categoria masculina tot apuntava que Jeff Browning es convertiria en el vencedor, liderant la prova durant moltes milles i fins i tot fins a cinc abans del final. Però al tram final, aquest descens en què es decideix la Cocodona quan la cursa està atapeïda, era superat per Harold Subertas, que l’havia estat assetjant a l’última jornada a una distància d’una hora fins que va donar el cop final. Es convertia en el quart guanyador diferent en d’altres edicions de la Cocodona 250 i ho feia a més amb rècord de la prova, arribant a Flagstaff en 59h50′. Tot just mitja hora després arribava l’incombustible Browning i tancava el podi Arlen Glick, dues hores més tard que el guanyador.

Text: Territorio Trail Media