María Benito (Madrid, 1997) ha estat la gran revelació d’aquesta temporada al proclamar-se campiona de la Copa Catalana de Curses per Muntanya de la FEEC. Una competició que ha guanyat amb superioritat, guanyant tres de les quatre curses que ha participat. Riallera i de caràcter simpàtic, atén a la redacció d’Ultres Catalunya per a valorar aquest magnífic 2023.
Pels qui no coneguin a María Benito, com et definiries? Sóc una barreja de racionalitat amb espontaneïtat, de cap amb cor. M’encanta explorar els meus límits físics com a part del meu desenvolupament personal. Les curses per muntanya em permeten alliberar aquesta energia acumulada després d’hores de reflexió intel·lectual i reconnectar amb el meu cos.
La teva estrena a la Copa Catalana no podia ser millor. Campiona a la teva primera participació. Quin ha estat el teu secret? La veritat no m’esperava el resultat. Vaig començar la Copa una mica per “casualitat” a la segona cita (Molló), sense haver participat a Biberons, així que començava en desavantatge. En veure que vaig quedar primera a la classificació femenina, em vaig dir: i per què no? I em vaig proposar acabar el circuit a veure què tal. Aristot va ser la victòria que em va donar més força, atès que vaig veure que la victòria final era més que possible. Montsant va ser un desastre amb la gastritis, però vaig poder gratar el segon lloc per conservar una mica de marge en la general. Fem Sui ha estat la cirereta del pastís. M’ha recordat el meu primer any en atletisme, on també em vaig proposar fer el Circuit de Cross Universitari de la Comunitat de Madrid. Tot i que en aquella ocasió no el vaig guanyar, vaig veure que podia millorar immensament com a esportista i aquest era l’objectiu de la Copa de la FEEC: millorar el màxim en trail.
Has guanyat tres de les quatre proves que hi has participat.. Quina valoració en fas? Ara em fa ràbia, doncs m’hauria agradat guanyar les quatre proves per fer un rècord del campionat, però crec que no està gens malament aquest 3 de 4 (rialles). Per descomptat estic contentíssima, ja que totes les curses han estat molt diferents i crec que donaven peu que qualsevol perfil de corredor en pogués guanyar alguna. Molló i Fem Sui eren molt més corredores, Aristot tenia unes pujades d’infart, i Montsant per a mi va ser la més tècnica, amb algun pas divertit entre roques.
Quina ha estat la teva visió general de la Copa? Pel que fa a les dates, crec que estava molt ben pensada perquè la majoria de curses eren ben entrada la temporada, de manera que no calia “sacrificar” altres dates més importants a la primavera/ principis d’estiu. Gairebé un mes entre cadascuna per poder recuperar bé fan del circuit una oportunitat perfecta per a aquesta millora com a corredor, que t’atorga continuïtat sense els maldecaps de confeccionar-se un mateix el calendari. També em va agradar que cada cursa fos en una província diferent de Catalunya, ja que així tots teníem una cursa més “prop de casa”.
I en què la milloraries? Pel que fa al transport crec que pot plantejar algunes complicacions. Aquest podria ser un aspecte a millorar des de la FEEC: facilitar mitjans de transport a aquells corredors que ho necessitin. No parlo de pagar-ho, sé que els recursos són limitats, però a nivell organitzatiu hi ha plataformes de transport cooperatiu que es podrien utilitzar per compartir transport i minimitzar tant costos com l’impacte mediambiental.
D’altra banda, crec que el nivell seria més alt si en el còmput final puntuessin menys proves (3 en comptes de 4), atès que alguns corredors de més nivell tenen una agenda força atapeïda i si veuen que ja no podran fer totes, directament no van a cap. Al final acaben amb més puntuació corredors amb menor nivell, però que han fet totes les proves, que aquells que potser han quedat millor en proves puntuals però que per circumstàncies personals només han pogut córrer en 2 o 3.
Pel que ens expliquen, ets una noia polivalent. També competeixes en cros i mig fons! De fet el cros és la meva “prova estrella”. Em va passar una cosa semblant aquest any amb la Copa de la FEEC: jo no portava ni un any corrent (i era força dolenta), vaig començar amb el Circuit de Cross Universitari de la Comunitat de Madrid i em vaig enganxar. La primera prova crec que un top 5, i a cada prova anava millorant fins a guanyar la primera cursa de la meva vida (Cross de Nebrija). No m’ho creia perquè l’any anterior, a Batxillerat, jo era la que va acabar la prova dels 40 minuts de resistència amb els últims de la classe. La meva professora d’educació física no hauria apostat mai un cèntim per mi.. Va ser un canvi de mentalitat important.
Aquell mateix any també vaig quedar al podi del Campionat de Cross de Madrid i per tant vaig anar a l’estatal (Mérida) amb la selecció sub23. També a l’any següent (Càceres). Bàsicament el cros era “la meva disciplina”, perquè després a pista sempre he estat d’un nivell força normal. Les noies que no em passaven, em guanyaven en aire lliure, fins que arribava la tardor i podia tornar a guanyar-les. Crec que la meva tècnica no és gaire explosiva, però la meva manera de córrer és força econòmica i quan hem de fer sèries llargues a ritme de “tempo”, sento que no em canso i puc anar més ràpid i aguantar amb els nois.
Tu vens de Madrid. Explica que t’ha portat a establir-te a Catalunya. Vaig venir a Catalunya per feina, ja que vaig començar a treballar en una startup de computació quàntica (Qilimanjaro Quantum Tech). Després de mig any, vaig començar un doctorat a la UAB (IMB-CNM) amb els meus dos magnífics supervisors, on malgrat la precarietat doctoral a Espanya em trobo molt realitzada a nivell personal i intel·lectual. És un privilegi poder dedicar-me a investigar, però és clar que a Espanya la inversió és de riure comparat amb la resta de països de la UE. Crec que a Catalunya i al País Basc es fan les coses força millor que en moltes altres comunitats.
No sóc catalana de naixement, però em sento catalana de cor en molts aspectes ideològics. És un territori que, sense perdre l’essència “mediterrània”, té més influència d’algunes idees centre-europees. També s’arrisca i s’inverteix més en tecnologia. A Madrid, tota la part de teoria està molt desenvolupada i és una gran potència, però no s’acaba d’invertir tant a nivell d’infraestructures, i encara menys a la privada. Catalunya té un enorme potencial, i m’encanta el paisatge, la cultura, la gent.
Física quàntica.. Creus que es pot aplicar a l’esport d’alguna manera? M’encantaria que fos així i poder comportar-me com a ona i partícula alhora a les curses. Partícula a les baixades per baixar amb més velocitat, i ona a les pujades per oscil·lar entre les crestes. Malauradament, la realitat és que som massa pesats per manifestar propietats quàntiques, i per tant, al trail de res no serveix somiar en superposicions d’estats. O guanyes o perds: la teva funció d’ona no pot ser una superposició de totes dues possibilitats.
Fora bromes, l’única possibilitat de repercutir al trail des de la física quàntica crec que passa per resoldre problemes d’optimització amb ordinadors quàntics, però atès que ja poden ser resolts amb ordinadors convencionals, aquesta capacitat de càlcul superior probablement serà millor destinada a aplicacions en farmacologia o cerca de nous materials. Si bé la quàntica no té aplicacions directes actualment, altres camps de la ciència més lligats a sensors en forma de pegats per mesurar els pics de glucosa o altres variables ja estan sent investigats. Però són “extres” destinats a uns quants elegits que no crec que arribin a un públic general, almenys a curt termini.
Hem llegit recentment un article teu que parles sobre la desigualtat econòmica a les curses per muntanya. Explica’ns una mica que volies dir. Atès que no afecta la gran majoria de corredors, sembla que mai se’n parla. Els més joves tenen els pares per ajudar-los econòmicament. Els majors de 30 anys ja tenen feina estable, parella per acompanyar/ajudar-los a les curses, etc. I després està el meu cas: estudiant doctoral (sense diners), lluny de la meva família (sense suport familiar/amics de tota la vida). La gran majoria dels estudiants de doctorat viuen només per treballar i l’esport és un hobby. Per mi la prioritat és el doctorat, però sent “afortunada” de tenir cert talent per córrer, no ho vull deixar de banda.
No en viuré ni m’ho plantejo, però les petites victòries a nivell esportiu m’impulsen a nivell acadèmic, m’ensenyen el valor de l’esforç, les hores de constància que es tradueixen en resultats. Potser aquestes mesos dissenyant un experiment fins al dia “D”, on les coses surten bé i pots mesurar i treure’n una mica de profit. L’esport és el mateix, entrenes hores sense que a ningú no li importi, i un dia guanyes alguna cosa. No és casualitat ni genètica ni ximpleries. És aixecar-se de matinada quan ningú més no s’aixeca, fer vuit mil voltes a la pista un dia de pluja mentre el del costat es queda fent el·líptica a casa seva. El mateix a la feina. Treballar, amb passió, però amb constància i disciplina.
Creus que la teva victòria a la Copa Catalana t’obrirà les portes d’algun possible esponsor que faciliti equilibrar aquesta desigualtat? La veritat no m’ho plantejo, si hi haguessin marques que realment faci servir (com Salomon, La Sportiva o Nike) podria estar interessada, però no penso posar-me a patrocinar cereals només per semblar “important” a les xarxes socials. Prefereixo no ser una cara bonica patrocinada per una marca de gels, i basar el meu èxit en un rendiment esportiu real, no una imatge de marca. El doctorat és el mateix: ets pobre però almenys sents que ets fidel als teus principis.
Si no és amb algun esponsor, sí que potser les portes de la Selecció Catalana se t’hagin obert de bat a bat. Et fa especial il·lusió? Aquest era l’objectiu de la temporada i la raó per la qual estic més contenta de la victòria. Tot i que no se m’ha confirmat, en principi aquesta victòria és criteri per formar part de la selecció catalana i per a mi és el més gran dels privilegis possibles. Considero, de nou, que a Catalunya està concentrat el nivell més alt de tot el territori espanyol, i formar part d’un equip (com en cros) és una experiència gens comparable a competir de manera individual. T’esforces com a individu, però ets part d’alguna cosa molt més gran que tu mateix. Ets com un engranatge del cotxe. Tinc ganes de conèixer en Pere en persona, m’han parlat molt bé d’ell. I de fer viatges i alguna estada amb la resta de noies, que segur que em donen mil voltes i de les quals aprendré un munt.
Ara que veiem que se’t dona bé la ploma, nosaltres t’obrim les portes de la redacció d’Ultres Catalunya. Acceptes el repte? Ho accepto! M’encantarà compartir articles d’opinió, en tinc alguns al cap. També faré alguna crònica de curses des de dins, en format còmic, per fer somiar la resta de corredors.
Fotos: Pat Soler
