Sens dubte, la Montane® Spine Race 2019 serà recordada per l’actuació de la britànica Jasmin Paris que, a banda d’aconseguir una victòria històrica i de llegenda, va establir un nou rècord en una de les proves més dures del món, deixant el registre en 83 hores, 12 minuts i 23 segons.

Una edició que va estar marcada pel fort vent, el fred i la pluja que va castigar severament als 126 participants que van recórrer en format non-stop els 430 quilòmetres de longitud del sender del “Pennine Way”, sortint des de Edale Station -a la riba del riu Noe- i dels quals només 73 van cercar l’arribada situada a Kirk Yetholm, a la frontera amb Escòcia.

Entre aquests 73 trobarem a cinc corredors catalans, i eleven a 13 el palmarès català a la brutal prova britànica: Oriol Antolí, Manel Quintanilla, Jordi Costa, Daniel Rodríguez i David Buenacasa.

Aquests són els cinc corredors catalans van finalitzar Spine Race 2019

Per a Jordi Costa (41è) l’èxit en aquest tipus de proves recau en tres factors: “L’ estratègia, on cal adaptar-se als aconteixements; escollir un bon material és bàsic. Cal un material amb molt bones prestacions i jugar amb les diferents capes en funció de la meteorologia. En condicions molt adverses portava fins a quatre capes. És indispensable disposar d’uns mitjons impermeables i combinar-los amb mitjons normals, de llana merino o tècnic. Sobre el calçat, aconsellaria dos de normals amb taco de fang i una d’elles amb un numero més gran per mitjons impermeables, més un altre amb gore-tex per terreny gelat. Cuidar els peus contínuament és imprescindible; i per l’últim l’alimentació, que ha de ser força calòric degut al fred”. Un viatge que ha realitzat junt amb Dani Rodríguez (42è), que van consolidar una gran amistat compartint camí a Transpyrenea.

L’odisea d’Oriol Antolí

Si algú tenia comptes pendents amb Spine Race era l’egarenc Oriol Antolí (7è). Bregat en proves d’ultraresistència extrema, com la Monarchs’s Way Ultra, el Tor des Geants, Goldsteig Ultra Race i Wibolt entre d’altres, va participar a l’any 2014 però va haver d’abandonar. Va jurar que no hi tornaria però “hi somiava força sovint. Era el moment de tornar-ho a provar i em sentia capaç de fer-ho”.

El camí d’Antolí al llarg del Pennine Way britànic no va estar absent de dificultats. “Durant els primers dies la meteorologia va ser severa, amb pluja i ratxes de vent que superaven els 120km/h, fent abandonar a forces participants. Després vam tenir un parell de dies de bon temps però amb temperatures que fregaven els dotze sota zero a la nit. Tot i que el moment més delicat va ser, sense dubte, la pujada nocturna i solitària al Cross Fell: boira molt espessa, neu, fortes ràfegues de vent i fang fins als genolls. Vaig trigar ben bé una hora i mitja en aconseguir passar-hi”. Tot i això va assolir l’objectiu de ser finisher d’una de les proves més dures del planeta. L’ altre, la de seguir lluint per tot el món la  bandera de Prodis (Prodiscapacitats Fundació Privada Terrassenca), destinada a l’assistència i la promoció integral d’adults amb discapacitat intel·lectual, malaltia mental o paràl·lisi cerebral.

Notícies relacionades:

RELATED ARTICLESMORE FROM AUTHOR