Eufòria dels Cims o, possiblement, una de les curses d’ultraresistència més dures del món.
El passat 8 de juliol va finalitzar la segona edició d’aquesta extraordinària prova, dins el reguitzell de possibilitats que ofereix la Vallnord Andorra Ultra Trail. Un recorregut extrem de 233 quilòmetres pel Principat d’Andorra, a través de 32 pics o colls d’entre 2.500 i 2.900m d’alçada, en semi-autosuficiència, sense marcatge específic i en parella. Molts al·licients per atraure a tots els amants de les curses extremes. En aquest 2018, fins a 62 equips van prendre la sortida a Ordino, dels quals només 36 van cercar l’arribada (classificació completa aquí). La parella guanyadora, la formada per Imanol Aleson i Julián Morcillo, van necessitar fins a 67 hores i 13 minuts per completar aquesta màgica volta.
Miquel Pera, formant parella amb Albert Vilardell (6a posició), ens explica de primera mà la seva aventura pel país dels Pirineus:
L’any passat vam abandonar Eufòria el meu company Albert i jo. I per aquest motiu la teníem ben ficada entre cella i cella. Doncs bé, s’obren les inscripcions de 2018 i no dubtem en apuntar-nos. L’objectiu, ni més ni menys, serà acabar i l’única manera serà entrenant de valent.
Dimarts 3 de juliol sortim cap Andorra. A Ordino, ens trobem amb amics que, com nosaltres, estan nerviosos per començar l’aventura. Entre ells parlem amb en Salvador Vilalta, Javi Puit, Lluis Ruiz, Sergi Cots sobre els punts del recorregut que han canviat vers l’any passat. Sopem amb en Sergi i en Lluis i anem cap a l’hotel on ens acabem de preparar la motxilla que ens acompanyarà fins… bé això ja ho veurem.
Sona el despertador a les 5:20h i els nervis es perceben a l’habitació. Baixem a esmorzar i sortim cap a la plaça d’Ordino on es donarà el tret de sortida. Arribem prou d’hora, passem el control de material i ens posen el dispositiu GPS al braç. La batucada comença a sonar, el qual indica que això ja està a punt de començar, ja no hi ha volta enrere. Gerard, director d’ AUTV, dona les últimes instruccions, ens desitja molta sort i, sobretot, que gaudim de tot el recorregut.
10,9,8…3,2,1 Sortim. Els primers passos són alegres fins que ens endinsem als boscos d’Ordino, les primeres pujades les fem a bon ritme, darrera el grup que capitaneja en Salvador, encara que sabem que no trigarà gaire en marxar. De sobte, ja ens trobem al Coll d’Arenes pujant cap el Pic de l’Estanyó. El grup ja ha quedat més reduït i anem fent camí cap a la següent pujada que ens portarà cap al Pic de la Cabaneta, on veiem en Sergi Cots que s’atura. Amb Albert ens sobta molt i ens apropem a ell per saber si està bé. El trobem ajagut amb els ulls plens de llàgrimes i ens comenta que li fa mal l’hèrnia que li van operar mesos enrere, motiu pel qual es retira de la cursa. Nerviosos, li diem que s’esperi, pugem a fer cim i baixem de nou. Li comentem a en Lluís, el seu company d’equip, que vingui amb nosaltres per poder continuar, però ell ha decidit que es queda amb en Sergi. Jo, que sé el que significa córrer Andorra per en Sergi, li dic que sé que porta alguna cosa que vol que acabi aquest viatge que ens espera. Em dona dues fotografies que portava enganxades darrera del dorsal, una dels seus fills i l’altre de la Mare de Déu de Meritxell. Per mi això té un significat molt important, així que ara per collons s’ha d’acabar.
Els deixem baixant cap al Refugi de Sorteny i nosaltres tirem cap a la Collada de Meners, on el Josep Massaguer ens ofereix un plàtan. D’allà tirem cap d’alt del Pic de la Serrera, on divisem la resta de recorregut que ens queda fins arribar a la primera base de vida. Davallem força alegres i arribem al refugi on fem una bona parada per beure i menjar. Ens passen varies parelles, però tot just hem començat i l’important es disposar del dipòsit ben ple en tot moment.
Sortim de la Vall de Sorteny molt animats i pugem al Port Banyell, aquesta pujada la gaudim d’allò més ja que estem al vell mig de l’equador dels quilòmetres que ens toquen fins arribar Arcalís, primera base de vida. Arribant al Port de Siguer baixem per una forta pendent on els cops de cul estan d’oferta, redéu! quines faves que ens cardem. Ja veiem la Portella de Rialb escoltada pel cim de la Font Blanca, aquest és el tercer cim de 2.900m del dia i això ens fa triscar de valent. Dit i fet, en un tres i no res ens trobem dalt fent la parada de rigor, on mengem i bevem bé. La jornada encara no la tenim llesta ja ens queden un parell de xinxetes més.
Ara ja ens toca anar tirant cap els llacs de Tristaina, on rematem pujant la Punta de Pereguils i el Pic de Creussans. La baixada la fem per una de les pistes de Vallnord i la Coma d’Arcalís està a tocar on arribem en dotze hores clavades, dues hores abans que l’any anterior. Això ens indica que anem força bé, tot i que també ha ajudat que han suprimit algun tram tècnic aquesta edició.
Toca decidir que fer i amb l’Albert ens posem ràpid d’acord. Parada llarga d’una hora sense adormir-nos i sortim amb la llum del dia per intentar fer el màxim de tram possible sense engegar el frontal. Seguidament pugem cap al Pic de Cataperdis i els estanys d’Angonella. Comença a ploure, el cel queda ben negre i la boira ens embolcalla. Esperem que no sigui res.
Engeguem els frontals tot pujant cap al Pic de les Fonts on ens ajuntem amb l’equip de l’Ismael i el seu germà. A la baixada cap l’Estany Negre tot es complica, la boira es fa molt espessa i no ens deixa veure el camí. L’Albert realitza una gran tasca marcant el camí, ja que la meva memòria no ens ajuda gaire i tenim que tirar de GPS. Els comento la possibilitat de fer una parada a un refugi que està a 200m fora del recorregut per menjar quelcom i després fer la pujada cap al Comapedrosa. L’Albert i jo ens hi arribem per menjar amb tranquil·litat sense passar fred ni mullar-nos.
Comença la pujada per Malhiverns fins dalt el cim de Comapedrosa. L’Albert no la recorda, però jo sembla que l’hagi fet cada setmana. Collons com puja la malparida! Arribem dalt i ja ha deixat de ploure, però no ens hi estem ni un minut més i baixem volant cap al refugi on farem una paradeta de nou. Encara negre nit, marxem per intentar rematar la següent jornada fins la segona base de vida, encara ens quedarà pujar el Pic dels Llacs i el famós Bony de la Pica. La veritat que aquest any anem molt millor i fins que no estem baixant el Pic dels Llacs no comença a fer-se de dia. Una altre mala noticia ens torna a fer trontollar pujant aquest Pi:, l’Ismael no es troba bé i es veurà obligat ha abandonar. Una gran llàstima ja que el tira i arronsa que teníem amb ells ens feia estar molt vius, però així són aquestes curses.
Arribant al coll de la Botella treiem els frontals i tornem a fer una bona paradeta a la terrassa del restaurant que resta tancat a l’estiu. D’allà marxem cap al nostre estimat Bony de la Pica, del qual millor ni en parlaré. Cada cop que faig aquesta baixada em fa més respecte, és evident, no m’agrada gens, però pel que veig li tenen gran apreci els organitzadors de l’AUTV. Arribem a Margineda ben frescos on ens tracten d’allò més bé. Ens trobem en Gerard i li fem una proposta, dinamitar el Bony de la Pica i fer un aeroport, ell s’ho agafa amb un somriure. Ens pregunta com ens va i ens dona ànims dient-nos que aquest any anem molt bé.
Toca dormir com a mínim una hora, ens preparem tot, mengem bé i ens estirem. L’Albert tot just dorm mitja horeta, però jo ni me’n adono de quan es lleva i estiro més la son, fins als tres quarts d’hora. Quan m’aixeco sembla que hagi passat una eternitat, m’ha anat bé i he descansat, em noto amb forces per continuar. Reprenem la nostra festa particular i ens dirigim cap el refugi de Prat Primer, la pujada es fa feixuga amb la calor, però les nostres ganes fan que de sobte ja estiguem dalt. Des d’allà pugem al Pic Negre i agafem la carena del Monturull per anar a buscar la cresta que ens portarà al Perafita, una cresta amb un grau tècnic que et fa estar ben alerta. Baixem al refugi de Perafita per enllaçar a la vall de Madriu i ens enfilem fins el refugi de l’Illa. La llum del dia sens apaga i decidim fer una bona parada per menjar un plat de macarrons que ens prepara el seu guarda.
Sortim d’allà molt il·lusionats perquè veiem que podrem arribar ben d’hora a la següent base de vida. Però la boira, la pluja i el fred ens la juga ben fort i ens les fa passar ben canudes pujant i baixant la Tossa Plana de Lles. La tensió es palpa a l’ambient, l’Albert està nerviós i cansat, sort que jo encara estic prou serè. Pujant la Portella Blanca cap al Coll dels Isards el cansament fa que mentre caminem sens tanquin els ulls, però hem d’arribar al Pas de la Casa. Bora les quatre de la matinada arribem, cansats i amb moltes ganes de dormir.
Després d’una hora i quart dormint, ho preparem tot i ens posem en marxa, la volta que ens faran fer fins al Pic de la Cabaneta serà impressionant i molt llarga. Recorrem des de gairebé el Port d’Envalira totes les punxes fins arribar dalt. Des d’allà ens costa molt veure el camí de baixada. Bé, això de camí és un tòpic, ja que no hi ha. Davallem fins al refugi de Siscaró i allà cometem una errada que ens farà baixar fins la Vall d’Incles. Quan som baix al pont, l’Albert em comenta que som fora el track i que hem de pujar 500m+ per enllaçar-lo. O sigui que hem de pujar fins el Refugi de Juclar.
Pujant tenim un miratge. És la Diana que s’ha acostat per avituallar els primers equips i ens espera amb el que li queda. Sort d’ella que ens fa canviar el xip, ja que en aquell moment portem els cables ben creuats, hem perdut temps i forces, però que hi farem… ENDAVANT I CRITS!!!!!
Després d’aquesta errada en tindrem una altra pujant cap a l’Estany de Isla. La nostra errada es no passar-hi ja que el GPS ens traça una línia recta i ens fa sortir del track. En aquests moments les nostres dones, Marta i Carme, comencen a trucar-nos insistentment. Nosaltres que no estem per trucades, en bon principi no hi fem cas, però al final l’agafem quan ja som al costat del Refugi de la Cabana Sorda. Qui em va parir!! De nou ens hem equivocat. Fem una trucada a l’organització per dir el que ens ha passat i quines conseqüències té. Ens responen que tindrem una petita penalització, però que no patim, ja que no hi ha diferencia de quilòmetres ni desnivell.
Seguim endavant fins Ransol, on ens espera una bona sorpresa, ens trobem la Marta, en Javi Puit i la seva parella Bego amb la taula parada. Això si que ens fa carregar de nou les bateries. En Javi corria de parella amb en Salvador, però va haver de plegar per una lesió i, la veritat, em fa molta il·lusió veure que realment està bé i en pocs dies donarà guerra de nou.
Seguim més que contents, eufòrics i la pujada fins Solanelles personalment se’m fa curta. Sabem que en aquesta quarta i última base de vida estarem sols, o amb l’altre parella que portem al davant, i ens mimaran d’allò més. Quan arribem és com si fos un restaurant a plena muntanya, amb tot de serveis que ens proporciona l’organització a la nostra disposició. Ostres que bé que ens tracta aquesta gent de l’AUTV, són els millors. Fisio, podòleg, ens atenen millor del que poden i quan ens tenen ben arreglats, ens posem a dormir. Els avisem que quan arribi la parella que ens va al darrera ens despertin. I així ho fan, a la una de la matinada tirem cap al Coll dels Àgols. Aquesta pujada sens fa feixuga, però fer-la a aquesta hora ens ajudarà a no passar tanta calor durant el dia. Quan ja baixem cap a la Vall de Madriu comencem a trobar-nos corredors de la Ronda dels Cims, la Mític i, més avall arribant a Escaldes, els de la Celestrail. Fa dies que amb l’Albert ens ronda una cosa al cap, farts de menjar barretes, potitos, arròs, dàtils, etc., la nostra ment i la nostra panxa necessita una TRUITA A LA FRANCESA, i així ho fem al primer bar que trobem a Andorra, parem i ens demanem una.
Ara ja ens queda una llarga pujada que ens portarà al Pic de Padern, Coll d’Ordino i, per últim, el Casamanya. La fem molt tranquils, “sin prisa pero sin pausa”. La calor fa que sembli que se’ns enganxen els peus a terra. Arribant al Coll d’Ordino de nou una altre sorpresa ens espera. L’Iban! ostres aquest nanu es mereix un monument, primer va estar a l’arribada de la PTL a la matinada, i ara el tenim aquí per acompanyar-nos un tram.
Va! cap amunt del Casamanya! I com això va de sorpreses avui, ens creuem amb la Marta, que fa la Marató del sCims, la trobem a mig camí. Va molt bé i això em dona energies per poder acabar d’allò més bé. Un cop a dalt. li fem una foto a l’Estripagec i fem la baixada vertiginosa per les cadenes. Els corredors de la Marató s’aparten acollonits. Tornem a enganxar el camí per on vam pujar el primer dia, i això ja olora a META. Trepitgem el gas fins baix, el poc que queda, ja que ens ha semblat que tenim ben a prop l’equip perseguidor. El Gerard, amic de l’Albert i promesa de la FEEC, que ens espera set quilòmetres de l’arribada, ens comenta que portem força avantatge i que gaudim d’allò més del que ens queda.
A la última recta trobem de nou en Javi, quina emoció! ja arribem. Correm com si no hi hagués un demà i plens de llàgrimes creuem l’arribada, una arribada emotiva. Li teníem moltes ganes, arribem abans i millor del que esperàvem, el tàndem ha anat rodat!
Només em queda donar les gràcies a tots aquells que ens heu anat seguint i animant per les xarxes socials, a tots aquells que heu compartit entrenaments, familiars, amics, marques i botigues que desinteressadament ens recolzen, com SIXPRO, i per sobre de tot a la Marta i la Carme que han estat vigilant-nos i sent els nostres àngels de la guarda.
