L’ultrafondista Joan Ventura finalitza la brutal Montane Legends Trails

627

L’ ultrafondista roquetenc Joan Ventura va finalitzar el passat dilluns una de les curses més exigents d’Europa: la Montane Legends Trail.

La prova hivernal, de 272 quilòmetres i un traçat sense marcar, es va celebrar a la regió belga de les Ardenes, on la neu, la pluja i el fang bategen la cursa com “l’infern de les Ardenes”. Si a això li sumem a que els corredors només disposen de quatre avituallaments durant el recorregut, uns temps de tall força exigents i la pernocta en mode ‘vivac’ convertien la cursa en una autèntica aventura. Només 43 corredors dels 120 que van prendre la sortida van finalitzar dins de les 68 hores de temps límit establert.

Ventura es penjar la medalla de ‘finisher’ després de 66 hores i 39 minuts. “Podria dir que ha estat la que més exigent he fet fins ara” apunta.

“En Tim, l’organitzador, és com una mena de Gary Cantrell. Un home peculiar amb pantaló curt, xancles amb un fred que pela i que no para de fumar. Segons paraules dels voluntaris, als corredors ens fa anar com a marionetes a la seva voluntat. El track no el va passar fins cinc dies abans de començar la cursa. Es tracta d’una ultra “per eliminació”. És a dir, que les dures condicions de la cursa faran que vagin caient els participants”.

Ventura descriu amb detall les condicions d’una cursa que porta camí a convertir-se en llegenda:

“Primer el fred intens i sobretot a la nit, on si volies parar a dormir perquè la són et vencia tenía que ser breu per no entrar en hipotermia. A més als CP si volies dormir ho havies de fer fora al ras amb el matalàs, el sac i la funda de vivac.

Segon, els temps de tall exigents, on són inflexibles i no et deixen continuar si no arribes al minut marcat tant als cp com als punts de control intermitjos. Per exemple a l”últim punt de control, el CP 4.1 a 22 km de meta i després de fer 250 km no van deixar continuar a uns quants o van abandonar.

Tercer, el circuit. Les Ardenes són un constant pujar i baixar on a vegades et feia ascendir a un coll per a després baixar a gairebé el mateix lloc sense sensació d’haver avançat. O anar per lleres de rius amb un 100% d’humitat on costava de respirar. Tanmateix havia molts cops que et tocava anar camp a través. I quart el terreny. En molts llocs la dificultat per progressar era molt alta. Sobretot pel fang aquest any. Molt de fang. Durant el dia el fang era dens i humit però a mesura que avançava la nit i baixaven les temperatures es conjelava i havies d’anar amb molt de compte amb els turmells. Trams amb molts arbres caiguts, amb roca humida molt relliscosa, trams de gel i neu, una zona d’aiguamolls on em vaig esfonsar de fang fins a la cintura, molts rius per creuar.

A tots aquests condicionants suma-li que gairebé tots els CP el menjar que t’ofereixen és picant, ja que aquí en aquesta zona els hi agrada i hi estan acostumats. Però als qui venim de fora no! Això ens va provocar acidesa a l’estómac que vam haver de controlar. A més deien que podríem comprar menjar i beguda entre CPs però és que no vaig trobar res obert. Al menys dins la ruta. Fora si però ja t’havies de desviar massa. Val a dir però que ens van posar alguns avituallaments intermitjos però, com no, amb sopa picant.

Per tot plegat després d’haver-la viscut entens perquè la Legends Trail és una de les curses més dures d’Europa i l’anomenen l’infern de les Ardenes. Per la meva part molt content de com em vaig saber sobreposar a les dificultats on la part més complicada la vaig tenir arribant al CP4. Però la ment va fer que realitzés un últim tram del CP4 fins a meta molt ràpid i que aconseguís completar aquesta gran aventura.